Plex, una navalla suïssa per als seriòfils

En l’actual univers de consum audiovisual dominat per les plataformes de vídeo a la carta, mantenir-se al dia de les estrenes i portar el registre de què hem mirat i el que tenim pendent de mirar comença a semblar una missió impossible. Per sort existeixen aplicacions com Plex que faciliten enormement la tasca, a més de gestionar les nostres col·leccions multimèdia personals.

Abans que els serveis d'estríming ocupessin les nostres pantalles amb les seves videoteques aparentment sense fi, qui més qui menys s’espavilava per obtenir les pel·lícules i els episodis de les sèries que volia veure, fos comprant-ne els DVD o descarregant-los de webs de reputació dubtosa. En aquella època regnaven les aplicacions per reproduir a l’ordinador vídeos en diversos formats, amb VLC al capdavant.

Des d’aleshores el panorama ha canviat molt. Netflix i els serveis rivals han anat acumulant contingut i captant abonats, arraconant els suports físics i les descàrregues il·legals. Tot i això, han continuat sorgint alternatives a VLC més completes i flexibles que ofereixen el millor de cada món. Una d’aquestes és Plex, que combina la funció primordial de visionat de vídeos i reproducció d’àudio en nombrosos formats amb la gestió de la videoteca i la fonoteca personal i, des de fa un temps, el seguiment del contingut audiovisual de les plataformes d'estríming a què estem abonats.

Per una banda, el mateix Plex es comporta també com una d’aquestes plataformes, amb accés a una àmplia selecció de cinema, sèries i canals de TV en directe accessibles de manera gratuïta, finançada mitjançant interrupcions publicitàries. Si voleu estalviar-vos la quota mensual dels grans noms i podeu prescindir dels títols més populars, hi trobareu contingut de segona fila per ocupar hores i més hores.

Per l’altra, les aplicacions de Plex –majoritàriament traduïdes al català i disponibles per a ordinadors Windows, Mac i Linux, dispositius mòbils Android i iOS, televisors connectats i la majoria dels adaptadors tipus FireTV, Apple TV i Chromecast– serveixen per visionar i escoltar el contingut multimèdia que tinguem emmagatzemat, siguin sèries de TV, pel·lícules, vídeos personals, fotografies o música. Plex és capaç de reproduir gairebé qualsevol fitxer multimèdia: àudio en formats MP3, M4A, FLAC i WMA; vídeos en MP4, MKV, HEVC, AVI, MOV i DIVX; i imatges JPG, PNG, RAW i TBN. Fins i tot converteix internament els fitxers no compatibles com els DTS.

En el cas dels vídeos, una de les característiques més pràctiques de Plex és la descàrrega integrada de subtítols. A partir del nom del fitxer, fent un clic per triar l’idioma que volem, ens mostra els subtítols que hi ha disponibles a la web d'OpenSubtitles i els aplica automàticament, amb possibilitat d’ajustar el temps de retard en cas que no coincideixin exactament amb les imatges. En el cas de contingut descarregat sense informació complementària, Plex en genera automàticament la fitxa informativa a partir del nom dels fitxers i de la carpeta on els tenim guardats (una per a sèries, una altra per a pel·lícules). Generalment, l’encerta, però en cas contrari podem demanar-li que ens mostri les descripcions alternatives que ha trobat per escollir la correcta.

Estar al dia de les estrenes

Adaptant-se als temps que corren, Plex ha incorporat també una funció per al seguiment d'episodis i temporades de sèries. Aquesta eina no només us indica en quina plataforma de pagament podeu veure el contingut que us interessa, sinó que també permet restringir la cerca als fitxers emmagatzemats o bé a les plataformes a les quals esteu subscrits, incloent-hi opcions com el 3Cat o RTVE Play. El secret és la integració amb el servei extern JustWatch, que avisa de la disponibilitat de nous episodis i temporades, i aporta una fitxa de contingut amb informació detallada com la sinopsi, les biografies i filmografies dels intèrprets. A més, mentre es consulta aquesta fitxa, sona de fons un fragment de la sintonia del programa, una petita funció que ajuda a confirmar si realment és allò que volem mirar.

Com és lògic, els vídeos que tenim emmagatzemats es reprodueixen des del disc dur. Però en el cas de les pel·lícules i les sèries de les plataformes, Plex permet –en ordinadors i mòbils– llançar directament el visionament dels episodis, obrint el reproductor web de la plataforma corresponent (excepte Max, que no en té). D'aquesta manera, podeu prescindir de les aplicacions respectives i gaudir del contingut de manera immediata. I quan acabeu, l’episodi queda marcat com a vist i a la llista de coses per veure ja apareix el següent, si n’hi ha. Si preferiu continuar usant les aplicacions nadiues de Netflix, Disney+ i companyia, us caldrà registrar manualment el visionament.

Val a dir que si bé Plex es pot usar de manera autònoma, el seu potencial es multiplica en combinar-lo amb el Plex Media Server, una aplicació que podeu instal·lar en un ordinador (fins i tot un de vell) connectat a la xarxa domèstica. Aquesta aplicació permet emmagatzemar els fitxers de vídeo, música i fotografies en carpetes separades, accessibles per a tots els membres de la família a través de les aplicacions de Plex dels seus dispositius personals. D'aquesta manera, Plex es converteix en un centre multimèdia complet.

Bola extra: fotografies i música

Si bé l’ús més habitual de Plex és la reproducció de pel·lícules i episodis de sèries, també és molt pràctic com a àlbum de fotografies i vídeos familiars i personals, que s’han d’emmagatzemar en les carpetes corresponents de l’ordinador, o del servidor si volem que hi puguin accedir els altres membres de la família, a manera de núvol domèstic alternatiu a Google Photos, Flickr o similars.

Però la funció de Plex que em té el cor robat és el reproductor de música. Després d’anys fent servir Spotify, fa unes setmanes vaig bolcar al Plex Media Server les més de 20.000 cançons que tenia guardades en un disc dur des que vaig digitalitzar-les a partir dels CD per endreçar-les amb iTunes i escoltar-les amb el meu venerable iPod. En poca estona, Plex les va identificar, les va organitzar per àlbums i intèrprets, va generar fitxes amb les imatges de portada i les va posar al meu abast amb un cercador. De fet, també té una funció d’audició a l’atzar que em dona moltes més sorpreses i satisfaccions que la modalitat aleatòria de Spotify, que s’entesta a proposar-me sempre la mateixa mena de música tot i contenir desenes de milions de cançons. Amb Plex potser em perdo música desconeguda, però els meus gustos eclèctics són suficients per mantenir-me en un terreny molt confortable, immune als algorismes.