Diana Gómez: "Només quedar-me embarassada ja em vaig sentir culpable"

BarcelonaAquest divendres, coincidint amb el dia de Sant Valentí, Netflix estrena l'última entrega de Valeria, basada en les novel·les de l'escriptora supervendes Elísabet Benavent. Durant quatre temporades l'actriu Diana Gómez (Igualada, 1989) ha donat vida a la Valeria del títol, una jove escriptora que supera bloquejos artístics i amors infructuosos amb l'ajuda de les seves tres millors amigues.

Última temporada de Valeria. ¿La sèrie és un abans i un després en la seva vida professional?

— És un abans i un després perquè, d'alguna manera, m'ha posat en el mapa: molta gent ara em coneix perquè m'associa amb Valeria. Després també ha estat un abans i un després perquè he pogut tenir una estabilitat econòmica, que en aquesta professió és molt difícil. També associo aquests quasi sis anys amb Valeria amb sis anys de revolució vital perquè he sigut mare. Una cosa va lligada a l'altra i sí, per a mi aquests sis anys han passat moltes coses. Han estat sis anys molt plens i molt vius.

Va fer Valeria i La casa de papel vivint a Catalunya i traslladant-se temporalment a Madrid. ¿Es pot treballar a Madrid sense haver d'instal·lar-s'hi?

— Sí, però llavors sí que és cert que durant una temporada he de tenir-hi un pis, una base, i venir els caps de setmana o quan pugui cap aquí [Catalunya]. Tenim uns trens amb què en dues hores i mitja et pots plantar a Madrid o a Barcelona, i és tot més fàcil.

Abans mencionava que durant la sèrie va ser mare i justament en l'última temporada es parla molt de la maternitat i la culpabilitat per tornar a la feina. ¿És una cosa que experimenten totes les mares?

— No sé si totes les mares, però crec que en gran manera sí. A mi em va passar que només quedar-me embarassada ja em vaig sentir culpable perquè teníem la tercera temporada a la vista i si seguia amb aquest embaràs, s'havia d'endarrerir el rodatge tant sí com no. El primer que vaig pensar va ser que hi havia molta gent que durant uns mesos perdria la feina. Vull dir que ja vaig començar amb la culpabilitat només estant embarassada. Després estava molt contenta de tenir feina i poder treballar, però quan no hi ets et sents culpable. Et sents culpable per tot: per tenir més càrrega mental, que potser a la teva parella no li surt. Són coses innates. Com a mare tens la sensació de voler tirar endavant, però òbviament no arribes a tot.

A la sèrie l'hi van posar fàcil?

— Sí, m'ho van posar molt fàcil. De fet, el productor va ser de les primeres persones que van saber que estava embarassada i em va dir que m'esperaven sense cap problema. I, a més, va coincidir amb l'estiu i ens van traslladar tots a Madrid. De cop jo tenia el meu fill a prop, tot i que no en el set de rodatge perquè no em venia gaire de gust.

¿Creu que hi ha un canvi de mentalitat en la indústria? ¿Abans hi havia tantes facilitats?

— No ho sé, depèn del projecte. És veritat que en aquesta última temporada la Silma López [que interpreta la Lola, una altra de les protagonistes] també va ser mare i va començar a rodar quan la criatura era més petita, tenia dos o tres mesos. Per una sèrie de necessitats físiques, perquè ella continuava donant el pit, va aconseguir un seguit d'ajudes amb la productora que crec que són un abans i un després. Per exemple, ella tenia una doble que es va aprendre tots els seus textos i quan marxava a donar el pit aquesta noia estava amb nosaltres mentre es feien els nostres plans. És una noia que no sortirà, però va ser-hi ajudant-los i donant-los suport. Després la Silma també tenia la seva mare allà per tenir cura de la nena i estava donada d'alta [a la Seguretat Social]. Són una sèrie de mesures que estan molt bé i que crec que és important explicar perquè demostren que és possible fer-ho. S'hi han de destinar recursos, però és el camí que hem de seguir. La nostra feina és una feina molt particular, no podem demanar excedències i hi ha uns horaris i certes coses que has de fer, però es poden trobar mesures perquè sigui més portable i no separar les mares de les criatures en una edat tan primerenca.

En aquesta temporada s'explica com a mesura que fas anys i augmenten les responsabilitats, és més difícil trobar els espais per a les amigues.

— Això m'agrada molt perquè és un grup d'amigues que sempre havien fet molts plans juntes i ara els costa molt trobar-se, i només per la maternitat de la Carmen [Paula Malia]. Cadascuna té una feina i una vida i hi ha menys ganes de sortir de festa. Els plans són per quedar per esmorzar o per fer coses amb la criatura que hi ha dins del grup. Llavors, quan et trobes, com que és de tant en tant, no és tan fàcil obrir-se en canal, i això ho mostra molt bé la sèrie. Malgrat tot, hi ha una cosa molt maca que és que totes quatre es llegeixen molt bé i intueixen què els passa. Sempre hi són, al final són la família escollida.

A la sèrie, les protagonistes es pregunten on volen ser al cap de cinc anys. ¿En una professió com la seva es poden fer aquestes projeccions de futur?

— No sé si es pot fer. El que m'ha ensenyat Valeria és que en cinc o sis anys la vida pot canviar molt. Quan penso en això, penso que espero estar amb la gent que estimo, que tots estiguem bé de salut i que hagi pogut seguir treballant i no hi hagi hagut cap daltabaix a la meva vida.

Valeria li ha donat popularitat, però abans ja era una cara coneguda pels espectadors.

— Abans era una mica més públic TV3 i ara és més universal. Em fa gràcia perquè gent que no t'esperes mira la sèrie. Recordo quan em va escriure Irene Montero i em va dir que estava mirant la sèrie, la tercera temporada. M'escriu gent de l'Argentina, Itàlia, Turquia, les Filipines i és una cosa extraordinària. Em para gent pel carrer però no és aclaparador o fora de lloc, és més aviat bonic.

¿L'augment de la popularitat ha anat acompanyat de més interès en la teva vida privada? Com es gestiona això?

— No noto que hi hagi molt més interès. A vegades si he vist que han compartit coses són coses que jo he publicat a xarxes socials. Per tant, no sento que hi hagi una invasió fora del normal.

Ara que ha acabat Valeria, ¿es vol centrar més en el teatre i la seva companyia, 42 KM?

— Amb la companyia, que el 16 de febrer acabem Entre monstres, tenim un projecte entre mans i estem parlant amb teatre per veure si pot sortir a la llum. I després hi ha un parell de pel·lis que he fet, Una jirafa en el balcón, que es va estrenar a l'Argentina i espero que arribi aquí, i després Cortafuego, per a Netflix, que vam acabar de rodar fa poc. Tinc ganes de fer personatges diferents i que la companyia pugui créixer.

Per què vau decidir fundar una companyia de teatre?

— El Rafa Delacroix, la Georgina Latre i jo vam estudiar a l'Eòlia i després se'ns va unir el Manuel Moreno, que és dramaturg. Teníem ganes de treballar junts i parlar de la identitat i la crítica sobre els joves i ho vam fer amb l'obra 42 KM, que és sobre la Ruta del Bakalao i que vam estrenar abans de la pandèmia. La companyia és un espai per fer-nos preguntes, sense necessitat de respondre-les perquè no sabem quina és la resposta. Volem portar aquestes preguntes a la societat i el públic a través de l'escenari, que és un lloc de transformació col·lectiva.

¿Li permet explotar més la seva creativitat?

— És un espai més de creació i mirar què m'interessa, què m'inquieta i què m'agradaria fer. Quan t'arriben projectes com a actriu, els personatges et venen donats. Tu els agafes, els transformes i els interpretes. Però aquí és des de zero pensar de què t'agradaria parlar.

A l'última temporada de Valeria hi ha un cert discurs sobre com distingim entre alta cultura i baixa cultura. ¿Solem menysprear aquells productes que inicialment semblen destinats a públic femení?

— Sí, les comèdies romàntiques. És una cosa que ha passat i segueix passant, però espero que deixi de passar. És un gènere que funciona molt bé i que la gent consumeix, però no té prestigi i no sé per què. Fer una comèdia ja és, de per si, més difícil que fer un drama. Una comèdia romàntica ja saps com acabarà, perquè moltes vegades és previsible, però trobem cert gust en com està explicat i en descobrir els personatges, que ara gestionen les coses de forma diferent. Aquest plaer se'l menysté una mica, no sé si perquè no hi ha un compromís social o perquè no remou consciències. L'amor i l'enamorament és una cosa que ens passa i ens seguirà passant i la cultura també necessita aquest vessant. Si són productes molt consumits és perquè a la gent li agrada i la gent hi torna. L'Elísabet Benavent ha escrit moltíssims llibres i és molt difícil fer-ne tants. És una curranta i trobo que ja només per això se l'hauria de valorar.