No és un documental, és proselitisme conservador

La sèrie documental Pombo (Prime Video) exhibeix la intimitat familiar de la influencer María Pombo i tota la seva família. L’espectador s’hi pot acostar de dues maneres: des de l’admiració conreada a través de les xarxes socials o des de la més absoluta desconfiança davant d’un panorama inquietantment idíl·lic. Els Pombo són una mena de versió ibèrica de les Kardashians, una família que s’ha popularitzat a través de les xarxes socials fins que ells mateixos s’han acabat convertint en un producte comercial. María Pombo representa la quintaessencia del conservadorisme cuqui-pijo espanyol. Ella ha arrossegat la resta de família a la fama: el marit, les dues germanes, els cunyats, els bebès respectius i Vituco Pombo, àlies Papín, el cap de família, i la seva dona Teresa. Aquesta última pateix esclerosi múltiple, i en massa ocasions sembla arrossegada sense ganes a la voràgine exhibicionista del grup. També incorporen la filla de l’assistenta de la llar, a qui consideren una més dels Pombo en un acte d’altruisme misericordiós. No es limiten a dir que és una fillola sinó que subratllen el seu origen en el personal de servei. Tots semblen tallats pel mateix patró: físic, estilístic i conductual. Semblen una secta i vesteixen d'acord amb una harmoniosa gamma cromàtica. Els rols familiars, més enllà del pater familias, es dilueixen. Al final ja no saps de qui són els fills o els marits. En una escena, un dels gendres bromistes li fa fregues a la panxa al sogre perquè es tiri pets abans d’anar a dormir. Tot i la festiva tendència escatològica del pare Pombo, tots són exquisits, simpàtics, adequats i ben avinguts a un nivell superlatiu. Un ambient d’ultraperfecció orgullosament superficial d'acord amb el patró més enrotllat i desinhibit de família catòlica conservadora: “Somos una familia normal y corriente, que eso es cada día menos normal y corriente”, diu el pare, un expublicista pentinat amb ondes borbòniques. En el documental pràcticament no apareixen persones alienes al clan. El personal de servei desapareix, i els Pombo donen una imatge d’autosuficiència irreal. S’ajusten a un model que connecta amb els valors de les tradwives nord-americanes, dones que pregonen el perfil de l’esposa tradicional a les xarxes a través d’una exquisidesa estètica. A la sèrie Pombo no s’explicita cap ideologia, però sí hi que traspua un pensament tradicionalista al voltant de les dinàmiques familiars i de criança. Una nova sagrada família. És una mena d’adoctrinament subliminar a través de l’exemple. Es crea un ambient aspiracional molt poderós, gairebé hipnòtic, com si suscitessin el desig d'integrar-se en aquest model de vida familiar en comunitat. Hi ha una exigència estilística i formal molt potent, una aparença de perfecció i bellesa aclaparadora. També una romantització radical de la convivència molt anguniosa i irreal. La sèrie documental és una sobredosi d’evangelització sibil·lina com a contrapunt dels valors progressistes, la diversitat i el feminisme. Pombo, més que un documental, és un acte de proselitisme conservador molt pertorbador.