Guillem Clua: "Netflix està desitjant que li arribin propostes en català, però no en reben"
Dramaturg i 'showrunner' de 'Smiley'
BarcelonaEl Serielizados Fest arrencava aquest dimarts la novena edició amb l'estrena de Smiley, l'adaptació per a Netflix de la popular obra de Guillem Clua, que exerceix de showrunner de la sèrie produïda per Minoria Absoluta. Deu anys després que els espectadors caiguessin rendits amb l'Àlex i el Bruno i la seva història d'amor còmicament impossible, Carlos Cuevas i Miki Esparbé es posen en la pell d'aquests personatges antagònics destinats a entendre's. La sèrie estarà disponible a Netflix per Nadal.
Has presentat al Serielizados Fest la sèrie Smiley, que és una adaptació d'una de les teves obres de teatre més conegudes. Com et vas plantejar el pas a la pantalla tenint en compte que a l'obra només hi ha dos personatges?
— Traslladar una trama que no deixa de ser una història d'amor entre dos nois que no es cauen bé és relativament senzill perquè els seus arcs narratius estan molt ben marcats i els personatges estan molt ben definits. La cosa més apassionant és que, a partir d'aquestes històries, havíem de construir un univers que els envoltés i els acompanyés i que no fos arbitrari. Havien de multiplicar el sentit d'allò que estava passant als dos protagonistes. El millor regal ha sigut poder construir tot un univers al voltant d'aquesta història, expandir l'Smiley original i crear una teranyina de relacions LGTBI que fa que la visibilitat exploti.
Per a la gent que va veure l'obra l'Àlex i el Bruno són el Ramon Pujol i l'Albert Triola. A la televisió són el Carlos Cuevas i el Miki Esparbé. Teníeu clar des del principi que canviaríeu els actors?
— El procés de càsting va estar obert en tot moment, vam veure moltíssims actors. Smiley es va estrenar fa deu anys i tots ens fem grans, però hem intentat que Ramon Pujol i Albert Triola tinguessin presència a la sèrie. Per exemple, en Ramon té un paper secundari, però que és important. Sempre he volgut que sigui així. Sempre he dit que l'Albert i en Ramon formen part de Smiley com jo i, de fet, vam fer la segona part amb ells al teatre.
És una comèdia romàntica LGTBI, un gènere amb poca presència a les plataformes. La intenció era omplir aquest buit?
— Sí, des del moment que escric l'obra de teatre. El mecanisme era agafar tots els clixés de la comèdia romàntica clàssica, des de Howard Hawks fins a Nora Ephron i Love Actually, i adaptar-los a la realitat LGTBI, que era per naturalesa un fet disruptiu. Crec que la clau de l'èxit és aquesta: la gent reconeix molt els mecanismes narratius de la comèdia romàntica, però quan els veu en una altra realitat es converteix en una cosa totalment nova. A la sèrie intentem que sigui igual.
A la sèrie, de fet, hi ha una picada d'ullet a una pel·lícula romàntica gai molt recent de Netflix, Soltero hasta Navidad, que és un dels últims referents del gènere
— Sí, hi ha una picada d'ullet. Hi ha un forat: hem d'explicar més històries LGTBI i crec que és molt necessari que la visibilitat sigui més present en productes que apel·len a un públic mainstream. La intenció sempre és que aquesta història s'expliqui des de la nostra realitat, però que interessi i emocioni tothom, que és el que va passar amb l'obra de teatre. No estem fent una cosa de nínxol.
A vegades passa una mica com amb les sèries amb històries sobre dones, que sembla que només puguin interessar a les dones.
— És un tema que em crispa molt. Això de "és de dones, ho ha escrit una dona, apel·la al públic femení" o "és una sèrie molt gai". Carinyo, no. La nostra feina també és fer entendre als espectadors i a la indústria que no ha de ser així. Escrivim històries des d'un lloc que reconeixem i que sentim com a propi, però no necessàriament parlem a un públic que és com nosaltres.
A la sèrie hi ha dos personatges que parlen en català. Aquesta idea hi era des del principi? Com ho va rebre Netflix?
— Neix de mi. En el moment en què em proposen fer la sèrie, els plantejo que vull que la sèrie estigui ambientada a Barcelona i que s'hi parli en català. Per què? Perquè volia ser honest i versemblant amb la història que explico, no només per mostrar la realitat LGTBI sinó també per traslladar a l'espectador el bilingüisme que vivim aquí. És veritat que és un bilingüisme desequilibrat, però volia mostrar que es parlaven les dues llengües. A mesura que avança la sèrie el català té presència més enllà d'aquests dos personatges. Netflix en cap moment va dir que no.
En cap moment et vas plantejar que fos tota en català?
— No, la meva proposta sempre va ser que fos bilingüe. Estem fent elucubracions, però crec que si l'hagués volgut fer tota en català no hi hauria hagut problema. De fet, Netflix està desitjant que li arribin propostes en català, però no en reben.
I per què creus que passa?
— No ho sé. La gent té el prejudici de "si la faig en català no la voldran". A vegades ens posem traves a nosaltres mateixos a l'hora d'apostar per una producció original de Netflix en català. Verónica Fernández [responsable de continguts originals de Netflix a Espanya] sempre diu: "Envieu-nos coses en català perquè si estan bé les farem". Avui el català no és un problema. Jo volia que fos en castellà amb parts en català. Crec que és un fet valuós perquè hi pot haver el prejudici d'alguna gent que no vulgui veure una sèrie en català o que no la vulgui veure doblada. En canvi, si algú està predisposat a veure una sèrie en castellà i, de cop i volta, es troba una escena en català pot ser una mica com un cavall de Troia. Potser aquesta persona mai hauria vist una ficció en català i, d'aquesta manera, cada cop l'anem introduint una miqueta més. Crec que aquest format demanava aquesta fórmula, però no descarto en el futur fer sèries en català amb Netflix.
Quan es va llançar el tràiler de la sèrie a Twitter hi va haver crítiques pel fet que dos personatges gais no fossin interpretats per actors gais.
— A Twitter sempre hi ha alguna cosa que es critica, és una selva. M'interessa molt aquest debat perquè em toca molt personalment, crec que és interessant explorar-lo i que, evidentment, no es pot discutir a Twitter. És molt legítim que hi hagi espectadors del col·lectiu LGTBI que es vulguin veure representats per actors LGTBI. Crec que és molt valuós que els personatges gais siguin interpretats per actors gais perquè aporten un bagatge de vivència personal que els pot servir a ells per construir els papers i que a mi, com a showrunner, em servirà per no haver d'explicar-los determinades coses. És un plus de representativitat per a espectadors que necessiten tenir aquest vincle. Ara, és condició sine qua non? No. Ho és per a una persona trans? Sí. Ho és per a una persona racialitzada? Evidentment. Amb el tema de l'orientació sexual, tot i que és un tema identitari molt fort, crec que ajuda, però no és imprescindible.
Dius que Twitter no és un lloc per discutir-hi. Com és la teva relació amb la xarxa?
— És tempestuosa. He après a navegar per aquesta selva i per aquest mar en tempesta d'una manera que no em faci mal, perquè me n'ha fet molt. Tinc molts seguidors i m'he ficat en embolics bastant importants que se m'han girat en contra. M'he menjat molta merda. Crec que és una eina molt poderosa i que, al final, el que tu conrees ho acabes recollint. Si tu no et fiques en merders, si no insultes i ignores els haters, pots rebre molt d'amor a les xarxes. Això és una cosa que m'agrada conservar.