Natasha Lyonne, la punk novaiorquesa que desafia la mort

BarcelonaL’actriu Natasha Lyonne no hauria desentonat al Chelsea Hotel que va acollir Patti Smith, Allen Ginsberg o Leonard Cohen durant els anys 70. El seu alter ego a la pantalla petita, Nadia Vulvokov, la protagonista de Russian doll, tampoc. Perquè si alguna cosa tenen en comú creadora i creació és que totes dues són la representació d’una Nova York underground i bohèmia que fa temps que va desaparèixer i que només treu el cap de tant en tant en ficcions com la de Lyonne, que torna aquest dimecres a Netflix després de tres llargs anys d’espera. 

Russian doll és l’instrument de Lyonne per fer les paus amb els anys més salvatges de la seva vida, aquells que la van portar a gairebé morir per sobredosi d’heroïna quan tenia 26 anys o ser desnonada pel propietari del seu pis, el també actor Michael Rapaport, pel seu mal comportament amb la resta de veïns. A la sèrie, cocreada amb Amy Poehler i Leslye Headland, la Nadia mor la nit que fa 36 anys, però inesperadament reviu i entra en un bucle temporal similar al d’Atrapat en el temps: cada dia és el dia del seu aniversari i cada dia sap que morirà, tot i que la manera com ho farà és sempre una sorpresa: tant pot ser caient per les escales com sent atropellada per un autobús. "Les meves molt reals i salvatges experiències donen sentit a totes aquestes preguntes sobre la vida i la mort i de què va tot això", explicava Lyonne quan va estrenar la primera temporada de la sèrie, l'any 2019.

Enfrontar-se al trauma familiar

Les experiències properes a la mort no són l'únic que comparteixen Lyonne i el seu personatge. Tant en el cas de la creadora com en el de la protagonista de Russian doll, la família, o més aviat els traumes provocats per un entorn íntim totalment desestructurat, té un paper fonamental. Criada entre Nova York i Israel, l'actriu, que va començar la seva carrera artística quan era una nena, és filla d'una consultora de llicències de productes i d'un promotor de boxa –tots dos de famílies jueves ortodoxes– que van viure una vida plena d'excessos i es van divorciar quan ella tenia una mica més de 8 anys. "A tots dos els agradaven els cotxes ràpids, els abrics de pell, els rottweilers, la cocaïna i la beguda", ha explicat l'actriu, que als 16 anys, després d'interpretar la filla de Woody Allen a Everyone says I love you, pràcticament ja vivia independitzada.

El panorama familiar de Lyonne no és gaire diferent del que viu la Nadia. L'actriu aboca en el seu personatge experiències molt properes, com el fet de tenir una mare amb problemes de salut mental o ser neta de supervivents d'Auschwitz. "Hitler va ser una presència important en la meva infància. El meu avi i la meva àvia em van transmetre aquesta mentalitat de supervivència fossin quins fossin els horrors que et trobessis pel camí. Així que sobreviure era com una mena de test definitiu de l'experiència humana", argumenta Lyonne, que destaca el caràcter estoic dels seus avis, que els feia poc permeables als problemes de la seva neta. En una entrevista recent amb el New Yorker, l'actriu va dir: "Sempre faig la broma que hi ha una línia directa de Hitler a l'heroïna".

En la segona temporada, la Nadia es troba en una nova etapa: ha aconseguit arribar al seu 40è aniversari, segueix sent amiga de l'Alan –el noi que, com ella, moria i ressuscitava contínuament en la primera temporada– i està més pendent que mai de la millor amiga de la seva padrina Ruth. Aquesta nova actitud no implica que hagi deixat de consumir substàncies que potser no li fan bé o que no segueixi sent una persona temerària. En els nous episodis, els bucles temporals han desaparegut d'escena per donar pas als viatges en el temps. Per desesperació a la seva desesperació, acabarà sent teletransportada al 1982, l'any en què va néixer. "L'univers per fi ha trobat una cosa pitjor que la mort: he trencat el temps", es queixa en el tràiler. Durant els seus viatges en el temps, s'haurà d'enfrontar als problemes de comunicació amb la seva mare i a les experiències de la seva àvia hongaresa durant l'Holocaust.

"La gran pregunta que em faig és si és veritat que, en referència als traumes del passat, tots tenim la capacitat de reorientar les nostres vides o si, de fet, el lliure albir no existeix perquè tot està decidit per l'univers i, per tant, hem d'acceptar de manera radical el pes del passat", reflexiona Lyonne, que va tornar a primera línia del món audiovisual gràcies a Orange is the new black. Existeixi o no el lliure albir, el cert és que l'actriu ha aconseguit sobreposar-se al pes del seu passat i reinventar-se sense perdre la seva essència punk: d'actriu infantil a icona indie; d'intèrpret amb un peu gairebé fora de la indústria a ser una creadora respectada per la crítica.