Plataformes

Per què miro 'Emily in Paris', tot i que l'odio?

El fenomen conegut com a 'hate-watching', veure coses que realment no ens agraden, s'ha fet habitual amb l'alt consum de ficcions televisives

Lily Collins en una escena d''Emily in Paris'
Alissa Wilkinson / The New York Times
21/08/2024
4 min

Quan es va estrenar el 2017, m'agradava força The Bold Type, una sèrie de televisió sobre tres dones d'uns 20 anys que treballaven en una revista anomenada Scarlet. Tot i que la sèrie podia tenir un to escolar, amb els personatges aprenent com expressar les seves idees, enfrontar-se a la seva sexualitat o la necessitat de fer-se exàmens ginecològics regulars, les seves situacions commovedores –dones joves que viuen els seus somnis editorials a la gran ciutat– m'atrapaven.

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

El meu amor es va començar a diluir durant la tercera temporada, quan la sèrie va incorporar un personatge masculí que se sumava a la plantilla de Scarlet per liderar la incursió estranyament tardana de la revista en el món digital (la ficció s'ambientava més o menys en el 2019). Per raons que mai vaig poder entendre, el personatge es referia a la web de la revista com "the dot com" [el punt com]. Una vegada i una altra.

Per a algú que ha dedicat la seva carrera als mitjans digitals, això era anar massa lluny. Aquest detall indicava que els guionistes de la sèrie no havien treballat mai en aquest món, no havien parlat amb ningú que ho fes, i que potser mai havien llegit una revista. El meu enuig va créixer a la quarta temporada, quan la columnista estrella (una font de males idees) va aconseguir "el seu propi vertical", que per a la sèrie volia dir que tenia "un blog" propi. Què estava passant?

Em vaig trobar fent arengues a amics i col·legues sobre el gir absurd que havia donat la sèrie. Vaig seguir mirant-la, però només per enfadar-me amb les coses que solia excusar com a llicència creativa: buits argumentals a les trames, parelles inversemblants, geografia desordenada de la ciutat de Nova York. El que abans havia gaudit, ara ho odiava.

Enganxats a coses que no ens agraden

Mirar una sèrie que odies, fenomen conegut com a hate-watching, és una cosa estranya. Hi ha tant per veure, fer, escoltar, llegir: per què gastar un temps preciós, en una època de continguts gairebé infinits, mirant una sèrie només per criticar-la? És com afartar-se d'un àpat repugnant no perquè tinguis gana, sinó perquè vols queixar-te'n més tard. O fer unes vacances amb algú que trobes insuportable, no perquè no tinguis cap amic real, sinó perquè després vols analitzar totes les coses estúpides que va dir i fer.

No obstant això, el hate-watching és ara part de la conversa cultural i, probablement, de la vida contemporània. Ho podem atribuir a la curiositat morbosa: comencem a veure una sèrie perquè ens sembla atractiva, però la seguim mirant perquè ens en volem queixar amb els amics. És divertit ser la persona que descriu un arc narratiu o una actuació especialment terrible davant la incredulitat dels nostres amics. A més, és millor que el que podem veure a les notícies.

Aquí no parlo de plaers culpables. Només es pot fer hate-watching d'una sèrie que teòricament t'hauria d'agradar –entreteniment que et proposa l'algoritme perquè s'alinea amb els teus gustos, una oferta amb un mínim d'ambició al darrere–. El fenomen no només s'aplica a les produccions audiovisuals. Pots fer hate-read de llibres (o millor encara, d'una saga de llibres) o hate-listen d'un pòdcast absurd. Però la televisió s'adapta particularment bé a aquest comportament, potser perquè pots fer hate-watching mentre fas scroll a Instagram i critiques els influencers que segueixes només per poder esbudellar. També és un fenomen força recent, que la flexibilitat dels serveis d'estríming, alliberat de les restriccions dels horaris de televisió, permet encara més.

Amb tot, el fenomen del hate-watching és anterior a l'estríming. La crítica del New Yorker Emily Nussbaum va popularitzar la frase escrivint sobre la sèrie Smash, que es va estrenar el 2012 a la NBC, quan hi havia moltes menys plataformes i els canals de televisió convencionals encara eren els primers a estrenar ficcions. Però ara, quan pots empassar una temporada dolenta en una nit d'insomni, o mirar una sèrie mentre jugues al Tetris al teu telèfon, o simplement posar-te al dia amb un episodi quan tu vulguis, la temptació d'alternar els ulls en blanc i les cares de desaprovació amb prémer el botó de "seguir veient" pot resultar irresistible.

Les empreses tecnològiques reconeixen una desafortunada veritat: incentivar els nostres pitjors impulsos és molt més lucratiu que aprofitar els millors. En aquest buit descontextualitzat, un ull que mira és un ull que mira, tant si el cervell que hi ha al darrere està inundat de dopamina com d'adrenalina. Un clic és un clic, estiguis content o enfadat.

Des de la perspectiva de les plataformes d'estríming, el hate-watching i el love-watching (mirar una cosa que realment t'agrada) són el mateix. Això ja era cert en l'època de les dades d'audiència convencionals, però ara s'ha agreujat. Agafem Emily in Paris com a exemple. És difícil imaginar que algú pensi que és un entreteniment d'alta qualitat, fins i tot en comparació amb gran part del que es produeix en el moment actual. És una sèrie amb una fórmula: l'Emily s'enfada i s'enamora d'un guapíssim xef francès o d'un guapíssim financer britànic, anant i venint d'un episodi a un altre. Però 58 milions de llars van veure la sèrie en els seus primers 28 dies quan es va estrenar el 2020. És cert que estàvem tots atrapats a casa per la pandèmia i una mica fora de la nostra ment aleshores, però ara que s'ha estrenat la quarta temporada, és indiscutiblement un dels èxits més importants de l'estríming.

Hi ha moltes raons per evitar el hate-watching. Per començar, espatllarà el teu algorisme i aviat només rebràs recomanacions per a programes similars, que presumiblement també odiaràs. També és un tipus de comportament, com ara navegar per les xarxes socials contínuament i respondre als trols, que alimenta els nostres instints menys caritatius. Com més ho fem, més esdevé un hàbit, una aproximació negativa al món. Comencem a esperar el moment d'enfadar-nos, fins i tot n'anhelem la sensació, i aquest cinisme va més enllà de la nostra dieta televisiva. En el moment és divertit, però et deixa una mica de ressaca.

Copyright The New York Times

stats