Les meves amigues de les sèries, o com la ficció ens ha ensenyat a celebrar la sororitat

BarcelonaUna de les novel·les amb què moltes nenes s’inicien en el món de la lectura és Donetes, l’obra de Louisa May Alcott sobre les quatre germanes March. Quatre noies d’edats i personalitats diverses que, tot i que a vegades estan en desacord, s’estimen amb bogeria. Malgrat ser una obra de finals del XIX, Donetes pot ser vista com una de les llavors del concepte anglosaxó girl squad –una xarxa d’amigues que es donen suport–, un terme explotat en nombroses ocasions en la ficció televisiva. Si a Donetes trobem un girl squad literari primigeni, a Las chicas de oro, que es reestrena sencera a Disney+ demà, trobem la seva versió televisiva. La comèdia sobre quatre dones solteres –una de divorciada i tres de viudes– que comparteixen casa a Florida va marcar la pauta de moltes sèries posteriors que han explorat l’amistat femenina i han fet evolucionar el concepte de sororitat. 

La reestrena de Las chicas de oro arriba pocs dies després de la mort de l'última supervivent del clan, Betty White, que estava a punt de fer 100 anys. Ella interpretava la Rose, la més innocent de les quatre dones i la que explicava les històries més surrealistes, moltes vinculades al seu petit poble d'origen, St. Olaf. El contrast de la candidesa del personatge de White amb el sarcasme de la Dorothy (Beatrice Arthur), la picardia de la Blanche (Rue McClanahan) i les frases lapidàries de la Sophie era un dels motors humorístics de la sèrie. Cada un dels quatre personatges representava un tipus diferent de dona, un ventall que no només estava pensat per generar situacions còmiques sinó que també afavoria la identificació per part de les espectadores i els espectadors (la sèrie es va convertir en una ficció de culte entre el col·lectiu gai). Per a Margot Mur, investigadora de la Universitat de Barcelona i de la Universitat de Lleida d'estudis fílmics i mitjans audiovisuals, no només és que Las chicas de oro fos pionera, sinó que mai s'ha superat la manera d'explicar molts dels temes que plantejava la sèrie, que mostrava com un grup de dones decideixen iniciar una nova vida just en el moment en què la societat tradicionalment les invisibilitza. La professora destaca que sense la sèrie creada per Susan Harris no haurien arribat totes les sèries femenines que van arribar, sobretot, a la primera dècada del segle XXI.

Explicar històries d'amistat femenina agafant com a estructura base quatre amigues, com a Las chicas de oro, és un esquema que s'ha repetit a la ficció al llarg del temps. Després de la comèdia dels 80, ho hem vist en moltes d'altres: quatre són les protagonistes de Sexo en Nueva York, Mujeres desesperadas (creada per Marc Cherry, guionista de Las chicas de oro), Girls, Insecure, Dollface i les més recents La vida sexual de las universitarias i Harlem. L'estructura no és l'únic punt que tenen en comú: totes han estat creades o bé per dones o bé per homes gais, els dos segments de població que solen rebre amb els braços oberts ficcions que plantegen no només les bondats de la sororitat sinó també els alts i baixos de les amistats.

El dolor del final d'una amistat

Una de les sèries que més bé han tractat les diferents fases per les quals passen les amistats és Insecure, que tot just s'ha acomiadat dels espectadors amb la seva cinquena temporada. Issa Rae, creadora i protagonista d'aquesta dramèdia, explica l'amistat de quatre noies afroamericanes que es coneixen des dels seus anys universitaris i que ara viuen a Los Angeles. Al llarg d'aquestes cinc temporades, les quatre protagonistes –la Issa, la Molly, la Kelli i la Tiffany– maduren, prenen decisions professionals i personals difícils i, ocasionalment, es distancien. Això és el que passa, per exemple, a la quarta temporada, quan la Issa i la Molly, sempre inseparables, se senten incòmodes l'una amb l'altra. "Les amistats són relacions. Són històries d'amor, perquè tu estimes les teves amigues. Ningú respecta les ruptures entre amigues com es respecta, per exemple, una ruptura sentimental, però afecten la teva vida. Les amistats es donen per fetes", explicava Issa Rae durant l'estrena d'aquella temporada. L'opinió d'Issa Rae la secunda Mindy Kaling, cocreadora de La vida sexual de las universitarias, que explica la relació de quatre noies que es coneixen durant el seu primer any a la universitat, que en el seu llibre, Why not me, Kaling assegura que alguna de les ruptures més traumàtiques que ha patit ha sigut amb amigues.

Els retrats de l'amistat femenina a la televisió no sempre han de ser amables, i un bon exemple d'això és Girls, de Lena Dunham, en què les quatre protagonistes eren percebudes molt freqüentment com a antipàtiques perquè, segons Mur, eren "dones que havien renunciat a complaure els altres". Per a Mur, la sèrie de la HBO és un dels retrats més honestos i crus de l'amistat, però posa de manifest "la importància de tenir una xarxa d'amigues quan no et suportes ni tu mateixa".

Totes aquestes sèries han contribuït a posar en valor la xarxa d'amistats, però Mur destaca especialment l'aportació de Las chicas de oro. "El canvi social no passa pels productes independents com Girls o Insecure, sinó per productes mainstream, i Las chicas de oro ho eren. La veia tothom", diu Mur, que remarca que el concepte de sororitat ha hagut de lluitar durant anys contra un cànon patriarcal en què es prioritzava una visió infantilitzada de les dones.