Molt més que uns estafadors

L’allau de true-crimes a les plataformes va comportar una desfilada preocupant d’assassins en sèrie. La fascinació per la personalitat d’aquests individus i la seva capacitat per burlar la policia i continuar matant dones fa anys que és tendència televisiva. Ara, saturats per aquestes històries, ha començat a créixer una nova moda que manté la morbositat per un altre tipus de protagonistes foscos: els estafadors. En els últims mesos n’hem vist molts exemples: The Puppet Master (Netflix) comença amb dos fills demanant a la seva mare misteriosament desapareguda que si els està veient torni amb ells, després que un farsant que es feia passar per espia de l'MI5 arruïnés la seva vida. The Tinder Swindler narra l’epopeia de les víctimes d’un suposat magnat que els va robar els estalvis contactant amb elles a través d’una aplicació de cites. La protagonista de Bad vegan es posa davant de la càmera per explicar com la parella que va conèixer a través de Twitter la va acabar arrossegant a una vida paranoica i li va fer perdre el seu prestigiós imperi internacional de restaurants vegans. Els dos últims episodis de Worst roommate ever són el malson d’un grup de noies per culpa d’un company de pis terrorífic. Altres sèries de ficció basades en fets reals com We crashed o Dr. Death també mostren grans farsants que han utilitzat, enganyat i desequilibrat la seva parella per mantenir el seu estatus.

Totes aquestes sèries, especialment les documentals, construeixen una història on elles assumeixen un paper de víctimes passives, obedients i ingènues que mai planten cara ni fugen de situacions tòxiques que per a l’espectador resulten inversemblants. Elles, encegades, s’empassen mentides i accepten ordres que van en contra dels seus propis interessos. La reacció habitual de l’espectador és assumir que aquestes dones són estúpides, encara que moltes tinguin estudis superiors, una activitat professional ben remunerada o hagin aixecat grans negocis. Entre els experts que relaten les proeses d’aquests farsants no hi ha cap especialista que expliqui per què les seves víctimes suporten amb ingenuïtat i submissió unes situacions terribles que molts de nosaltres detectaríem com a perilloses o possibles enganys. Per obtenir més intensitat dramàtica, a aquestes sèries documentals ja els va bé jugar al relat més simple de l’estafador eixerit i la bleda assolellada. La mirada capitalista fa que l’èmfasi de la gran estafa se centri en els diners i la ruïna empresarial invisibilitzant les causes psicològiques que les han portat a aquest desastre. Mai subratllen la baixa autoestima i la vulnerabilitat d’aquestes dones que accepten sotmetre’s a la tirania d’aquests malvats. Pinten els estafadors com hàbils tramposos, mentiders intel·ligents, seductors infal·libles. No aprofundeixen ni expliquen que més que estafar econòmicament el que fan és manipular, abusar psicològicament i practicar estratègies del terror contra aquestes dones. Les sèries els titllen d’estafadors quan, en realitat, són maltractadors.