Elisabet Casanovas: "Amb 'Merlí' tenia una mica de síndrome de la impostora"

BarcelonaL'esclat de fama li va arribar amb Merlí, però amb el pas dels anys Elisabet Casanovas (Sabadell, 1994) ha demostrat que la seva carrera va molt més enllà del personatge de la Tània. Després de ser una de les protagonistes de La ruta, una de les sèries espanyoles amb més bones crítiques del 2022, ha estrenat Bojos per Molière, la gran aposta de ficció de TV3 per a aquest any i el seu retrobament amb Héctor Lozano, creador de Merlí. Casanovas interpreta la Kàtia, una estudiant de veterinària que abandona la carrera per dedicar-se a la seva gran passió, el teatre, un amor que actriu i personatge comparteixen. A mitja conversa, un noi se'ns acosta, ens mira i pregunta a l'Elisabet: "Perdona, tu ets la noia de..." Ella contesta somrient: "Sí, sí, soc jo. Encantada".

A la presentació de Bojos per Molière vas dir que la sèrie parlava de la "massa mare" de l'actuació, que és el teatre. ¿Va ser a través del teatre que vas voler ser actriu?

— Sí, cent per cent.

¿Com vas decidir que era la professió a què et volies dedicar?

— Les arts escèniques les he tingut molt a prop perquè la meva mare era mezzosoprano i es dedicava a la música [la mare de Casanovas va morir quan ella tenia 19 anys]. Ella feia sobretot lied alemany, concerts i òpera, i sempre ho he tingut molt a prop, amb tot el que comporta: la dedicació, els alts i baixos. He viscut de molt a prop tenir una mare que l'apassionava el que feia i que s'hi dedicava plenament. En el meu cas, quan era preadolescent vaig fer una obra de teatre i allà se'm va revelar. Sona una mica friqui perquè jo era molt petita, saps?

Quina edat tenies?

— Onze!

Ho tens superclar.

— Sí, perquè vaig descobrir una passió. Recordo voler apuntar-me a teatre i això és el que vaig fer. També vaig tenir la sort que a casa no se'ls va fer estrany.

Venint d'un entorn artístic devia ser més fàcil que et donessin suport.

— Totalment. Tinc companys que els ha costat més que els seus pares ho entenguessin. Ara no sé si passa tant, perquè hi ha més referents i moltes plataformes.

Parlaves de referents, quins eren els teus?

— Jo tenia referents de teatre que havia vist aquí, de pel·lícules que vaig veure d'adolescent que em van tornar boja. Sempre m'han agradat molt les arts escèniques en què es barregen molts llenguatges, potser perquè la meva mare era cantant. Ella va fer un espectacle amb la Fura dels Baus que era espectacular. Aquell vídeo sí que l'he mirat molt. Potser un bon referent seria la meva mare.

Vas estudiar a l'Institut del Teatre, però et vas fer molt coneguda a través de la televisió, no del teatre.

— Jo volia fer teatre i per a mi va ser estrany que la primera feina que vaig aconseguir fos en el món audiovisual. Ara com ara em costa molt quedar-me amb una cosa o l'altra. Són dos llenguatges que no es poden comparar i de tots dos se n'aprèn moltíssim.

Bojos per Molière és una sèrie molt nostàlgica. ¿Et vas retrobar amb els records del temps en què eres estudiant?

— Sí, absolutament. M'ho vaig passar molt bé a l'Institut del Teatre, i tinc molt bon record de la meva promoció. Un dels que en formava part és l'Alejandro Bordanove, que també surt a la sèrie [interpreta el Rem, un noi que marxa de casa arran de la incomprensió dels seus pares]. Jo vaig fer primer a les instal·lacions de l'Institut del Teatre a Terrassa, on hem rodat.

¿Et preocupava que s'acusés la sèrie de blanquejar l'Institut del Teatre després de les denúncies per abusos?

— No em preocupava, però tenia en compte que podia passar. Entenc que l'Institut del Teatre s'ha relacionat molt amb aquest tema darrerament. Considero que la història que ha volgut explicar l'Héctor [Lozano] és una altra, va d'una altra cosa. D'abusos de poder, per desgràcia, n'hi ha en molts àmbits. És un tema tan gruixut que amb el to de la sèrie no hi encaixa, seria molt violent tractar-ho com una trama més. No s'ha intentat blanquejar aquest tema. L'Héctor ha volgut fer un retrat d'una altra cosa. A la sèrie, un dels grans protagonistes és el to i crec que és el detonant de com es tracten certs temes. Té molts elements de llum i de comèdia romàntica.

És molt positiva, vols dir?

— Crec que hi ha molta intenció de parlar de la fe cega per decantar-te per un camí que no pots evitar que t'agradi moltíssim, tot i el risc que comporta. Hi ha una cosa que m'agrada molt de la sèrie, i que no es veu perquè al final no s'ha fet, i és que cada capítol té el títol d'una obra de teatre. Els conflictes que passen a cada capítol recullen l'essència de l'obra clàssica que es planteja, aquí entra Bertolt Brecht o Sis personatges en cerca d'un autor [obra de Luigi Pirandello].

¿Sempre has volgut dedicar-te a l'actuació o t'interessen altres àmbits com la direcció o l'escriptura?

— Dirigir em sembla complicadíssim i tinc un respecte brutal a la direcció, tant de teatre com audiovisual. Confio cegament en els directors i directores amb qui treballo perquè em sembla molt complicat el que fan. Has de ser un molt bon capità en molts sentits, en l'àmbit del relat i en l'àmbit de comandar un equip tan gran. Em sembla tan difícil que encara no m'ho he plantejat. En canvi, escriure sí, tinc un cuquet molt fort. Tinc ganes d'escriure de coses de les quals fa temps que m'agradaria parlar. També em sembla molt difícil i solitari i a mi m'agrada molt treballar en equip.

Mentre estàvem parlant, hi ha hagut gent que t'ha reconegut i ha vingut a saludar-te. Com portes aquesta atenció?

— Bé, de forma natural. No crec que s'hagi de portar de cap manera. Ho entenc.

Quan feies Merlí et va arribar a saturar aquesta atenció?

— Jo tenia una mica de síndrome de la impostora perquè pensava "però si estem començant". Fins i tot em feia vergonya.

Bojos per Molière està ambientada el 1997 i tu llavors eres una nena.

— Hi ha una diferència entre ser mil·lennial i ser zeta: jo recordo el telèfon fix, saber-me els números de les meves amigues de memòria. Sí, als 16 anys teníem Facebook i et connectaves al Messenger, però no portaves un ordinador a la butxaca.

A la presentació de la sèrie, també vas parlar de la importància de fer ficció en català. Per què hi dones aquesta importància?

— Primer de tot perquè crec que la llengua és una estructura de pensament i que, com a tal, hi ha una identitat d'un lloc. Crec que tot explica alguna cosa. En realitat, com més concretes siguin les coses, més universals esdevenen. ¿No et passa que a vegades veus ficcions que no saps on acaben de passar i et costa de connectar-hi? Una de les coses que m'agrada de Bojos per Molière és que l'Institut del Teatre és un lloc molt reconeixible. No només pel fet que jo hi hagi estudiat, no soc tan egocèntrica, sinó pel fet que és una escola d'art dramàtic a Barcelona, es pot dir Institut o d'una altra manera. Crec que això sí que explica alguna cosa i més als anys 90, quan el teatre català estava en un altre moment.

¿Creus que la proliferació de plataformes pot ser una manera que hi hagi més producció en català?

— Home, m'agradaria molt. En català, en euskera… i també bilingües. Jo en ficció trobo a faltar el bilingüisme.

La sèrie Drama, que tu protagonitzaves, era bilingüe i va generar polèmica quan es va estrenar a TV3

— Em va xocar molt, perquè Drama la va fer TVE i tot l'equip estàvem supercontents perquè el 45% de la sèrie estava feta en català. TV3 no va fer la sèrie, simplement la va agafar. Crec que això explica, una vegada més, que falten ficcions en català.

Als actors sovint se'ls critica que donin la seva opinió sobre temes socials i polítics que els preocupen. ¿A tu et costa expressar les teves opinions de forma pública o a través de les xarxes?

— Cada cop soc menys activa a les xarxes. M'he tret les aplicacions del mòbil perquè últimament no m'estaven fent gaire bé, em despistaven molt i m'estaven començant a afectar d'una manera que no m'havien afectat abans. Em despisten del pla en el qual crec que soc més hàbil relacionant-me, que és tenint una conversa en un bar. Pel que fa a expressar les meves opinions, em resulta molt interessant quan hi ha una història, i fer-la servir de canal per transmetre tot el que vull transmetre. Em sento molt més còmoda així, simplement perquè me'n surto millor. No sé fins a quin punt em sé explicar com a mi m'agradaria, em fico en jardins molt sovint. I a mi m'agrada pensar que ser actriu és un canal per explicar històries i bolcar-t'hi, i si la història, a més a més, et ressona, és xulíssim poder fer això.

Per tant, és un factor que tens en compte quan t'involucres en un projecte?

— Sí, absolutament.

Després de l'estrena de Bojos per Molière, què tens en cartera?

— Ara tinc un temps de vacances. Hi ha alguna coseta, però encara s'ha d'acabar de lligar.