La Martha tenia raó
Fa dues setmanes, el Washington Post va treure una exclusiva que connectava amb una de les investigacions periodístiques més importants de la història: l’escàndol Watergate. La notícia explicava que Martha Mitchell, l’aleshores esposa del fiscal general i home de confiança de Nixon, va trucar als periodistes Bob Woodward i Carl Bernstein i els va convidar a casa seva perquè poguessin regirar els papers del despatx del seu marit i destapar el cas: “Sisplau, enfonseu-lo!”, els va demanar. Ella s’acabava de separar i estava profundament afectada per com el seu home, John Mitchell, l’havia maltractat i intentat silenciar-la, segrestant-la en una habitació d’hotel i drogant-la perquè no parlés amb els mitjans de comunicació. Ella va ser la primera persona que va insinuar la implicació del gabinet de Nixon en l’espionatge i robatori de documents a la seu del comitè del Partit Demòcrata. Martha Mitchell va ser una font decisiva a l’hora de destapar un dels més grans escàndols polítics, que va fer caure un president dels Estats Units. La sèrie Gaslit de Starzplay recrea l’evolució del Watergate des de la perspectiva d’aquesta dona, interpretada per Julia Roberts. Gaslit ha posat en relleu la importància d’aquesta figura femenina tan polèmica en la política nord-americana d’aquella època.
Però darrere de Martha Mitchell hi ha moltes més històries. La situació d’assetjament, segrest i maltractaments que va patir, juntament amb la violència mediàtica de què va ser víctima, van fer que el seu nom s’utilitzés per batejar un mal diagnòstic psiquiàtric. El psicòleg Brendan Maher va tipificar com efecte Martha Mitchell un diagnòstic erroni que atribueix a un pacient una malaltia mental que en realitat no té. Serien els casos en què s’ingressen en centres psiquiàtrics o es mediquen persones que no ho necessiten, menyspreant la seva capacitat de raonament. Arran de l’escàndol Watergate, Martha Mitchell va ser víctima d’un complot orquestrat pel seu marit i el gabinet de Nixon. Li van atribuir un estat de bogeria i la van medicar per silenciar-la i esborrar-la del panorama mediàtic. Però les seves constants denúncies sobre la corrupció del govern sempre van ser certes.
Ara, Netflix acaba d’estrenar El efecto Martha Mitchell, un documental de només quaranta minuts que explica els detalls del seu cas. Periodísticament, no aconsegueix aprofundir en els aspectes més escabrosos de la seva història, però conté imatges d’arxiu magnífiques. Lluny de la interpretació de Julia Roberts a la sèrie de la Starzplay, aquest documental mostra d’una manera més autèntica qui va ser Martha Mitchell i la seva ètica personal, molt més elevada que la del gabinet de Nixon. Una dona íntegra i avançada al seu temps que no es va voler ajustar mai al rol que s’exigia a les esposes de l’època. Mitchell no va voler ser ni còmplice de la corrupció ni convertir-se en un objecte de guarnició de les festes de l’establishment de Washington. “Sense Martha Mitchell no hi hauria hagut Watergate”, va dir Richard Nixon. Han hagut de passar cinquanta anys de l’escàndol per reconèixer-li els mèrits.
