Fa dos anys, en el reportatge de la televisió pública basca El virus de la corona, la periodista Ana Pardo de Vera, directora de Público.es, revelava una mena de pacte tàcit de discreció mediàtica per protegir la monarquia espanyola. Explicava que el seu diari es va assabentar d’un dinar de l’aleshores presidenta del Congrés Ana Pastor en què va convocar els caps dels grans grups de comunicació, entre ells els de la televisió. Els va plantejar una estratègia per “reduir l’impacte informatiu” de certes notícies que afectessin directament Felip VI. L’emèrit ha deixat de ser un tabú periodístic sempre que els seus afers no esquitxin també el seu fill.
Dimarts, La Sexta i la plataforma digital d’Atresmedia estrenaven una sèrie documental de sis episodis sobre la Corona. Los Borbones repassa per temàtiques algunes característiques i costums del llinatge. És un resum clar i amb llenguatge directe, tot i que no ens han explicat res que no sabéssim o que no s’hagi publicat abans. I la prova és que moltes de les veus entrevistades són periodistes que exposen les investigacions que han fet per als seus mitjans. Altres testimonis, o són sobrers o hi posen més pa que formatge. El treball de Los Borbones, d’Ana Pastor i Aitor Gabilondo, és un exercici recopilatori i no un treball d’investigació. És aclaridor i demostra una recerca ingent d’imatges d’arxiu per il·lustrar-ho. Amb tot, cau també en un excés d’imatges de farciment per potenciar l’impacte de determinades afirmacions. Quan es parla de la dèria de Joan Carles per la riquesa econòmica, per exemple, s’insereixen màquines que fabriquen bitllets.
Com és habitual en La Sexta, es disfressa de proesa periodística un programa que, a aquestes altures, ja no és ni una novetat ni un acte agosarat. S’han servit del format de la sèrie documental, que sempre prestigia, i de la promoció i l’embolcall, per vendre-ho com un exercici televisiu sense precedents. El documental abusa de la música èpica per afegir glòria a conveniència. És a dir, es dilapida Joan Carles però no la funcionalitat de la institució. De fet, el documental, a l’inici, fa una afirmació agosarada: “Todos tenemos una familia, pero los españoles tenemos dos”, diu la locució homogeneïtzant l’acceptació i proximitat de la monarquia pels ciutadans.
La narrativa té subtext i en algun moment la filigrana argumental resulta còmica. En els dos primers episodis emesos, la corrupció i la promiscuïtat de l’emèrit es justifica pràcticament per herència genètica. La falta d’ètica i moral ja eren una característica d’Alfons XIII que ha anat passant de pares a fills. El determinisme de la tesi no afecta, miraculosament, Felip VI. En diverses ocasions es fa referència a l’actual rei d’Espanya com el salvador de la Corona o qui rescata el prestigi de la institució.
El pacte tàcit promogut en el seu moment per la presidenta del Congrés, funciona. La història es repeteix. Els mitjans continuen protegint el monarca vigent, lluny de fer qualsevol investigació ara sobre Felip VI, que seria la novetat i el periodisme més agosarat. D’aquí quaranta anys ja ens faran una sèrie documental per resumir-nos la manca de transparència de la Corona.
