L'efecte 'Doctor Martin': per què ens enganxen tant les sèries de metges?
Els drames mèdics són un clàssic de la ficció televisiva i cada any se n'estrenen nous exemples
BarcelonaAquest estiu el gran èxit de TV3 ha estat Doctor Martin, la sèrie encarregada de substituir el Com si fos ahir. Tot i que fa 20 anys que es va estrenar al Regne Unit, això no ha impedit que cada tarda els catalans estiguessin enganxats a les aventures del malcarat doctor Martin, que s'instal·la en una petita població de Cornualla després de desenvolupar una fòbia a la sang que li impedeix continuar amb la seva carrera de brillant cirurgià a Londres. Tampoc li ha jugat en contra que fa anys se'n fes una adaptació espanyola anomenada Doctor Mateo, que es va poder veure a Antena 3 entre el 2009 i el 2011.
El fenomen de Doctor Martin no és un fet aïllat. Per norma general, les sèries mèdiques, un gènere especialment longeu en la televisió, gairebé sempre triomfen. En els últims dies s'ha pogut tornar a constatar amb Respira, el drama mèdic espanyol de Netflix que fa quatre setmanes que està en la llista de la plataforma de les sèries de parla no anglesa més vistes arreu del món. El mateix servei d'estríming ha incorporat aquesta setmana la nord-americana The resident, que té sis temporades i que també s'ha fet un forat en el rànquing del més vist a l'estat espanyol.
"En les sèries mèdiques hi ha una varietat d'històries, de patiment i de dolor físic, que tots hem experimentat. Tots hem passat alguna vegada per un hospital i a tots ens interessa què es pot fer amb el dolor", explica la psicòloga i professora de bioètica a la Facultat de Medicina de la UVic-UCC Irene Cambra, que ha dedicat la seva recerca a l'estudi de les sèries de metges. Per a ella, són una mena de ficcions "necessàries per poder empatitzar". "Una de les riqueses de les sèries mèdiques és que tenim una gran varietat de perspectives. No només tenim la visió del metge, també tenim la del pacient, la del familiar que acompanya el procés de malaltia o curació. Totes aquestes perspectives, més la intriga científica, fan que siguin molt interessants", afegeix.
Més enllà de la diversitat d'històries, les sèries mèdiques també mostren diversitat de professionals. El doctor Martin és un metge de família en un entorn rural, com també ho era el protagonista de Doctor en Alaska. En canvi, a Urgencias es veia el dia a dia d'un equip d'un servei d'urgències i a Anatomía de Grey d'un equip de cirurgians. Malgrat dedicar-se a àmbits molt diferents, tots tenen el mateix objectiu: tenir cura dels pacients i reconfortar-los en un moment que són especialment vulnerables.
Del metge heroi a l'antiheroi
A la televisió, els primers drames mèdics van començar a la dècada dels 50, però la seva popularitat va esclatar als anys 60 amb sèries com Centro médico i el seu estimat protagonista, el doctor Gannon. A Catalunya als anys 70 va triomfar Doctor Caparrós. Als 80 va causar furor A cor obert. En totes aquestes ficcions es feia un retrat del metge com un personatge heroic. "Eren sempre homes molt empàtics, d'uns 40 o 50 anys. Eren els metges herois perquè tot ho feien bé", diu Cambra.
Aquesta caracterització, però, va anar canviant amb el temps i va donar pas a retrats més complexos. "A Urgencias, per exemple, s'explorava per primera vegada els problemes de les relacions interpersonals i es feia evident que no tothom era un bon metge, que no tothom podia treballar en equip, que no tothom ho feia tot sempre bé", recorda la professora. A partir de la sèrie protagonitzada per George Clooney, la caracterització que es feia dels metges va evolucionar fins a donar pas a la figura del "metge antiheroi", una definició que encaixa amb els professionals de House, Nip/Tuck o Scrubs. "Són sèries que ens fan plantejar dubtes, com ara «¿Es pot ser un bon metge si no es té empatia?» És una pregunta que ens interessa perquè tots hem anat al metge i a tots ens agrada un tipus de tracte determinat", argumenta Cambra.
Els drames mèdics solen tenir molts fans, però també alguns forts detractors; sovint la mateixa professió mèdica, que considera que són ficcions poc realistes. "És evident que és una visió dramatitzada de la professió i que els temps de la ficció no són els mateixos que la realitat. En tres dies no fas entrevistes, un diagnòstic, un tractament i tens resultats d'aquells tractaments", remarca la professora, que assenyala que moltes vegades les sèries invisibilitzen la infermeria i altres professions de l'entorn sanitari.
Malgrat l'alt percentatge de ficció dels drames mèdics, Cambra defensa que són eines útils per a l'aprenentatge dels metges i detalla que com a professora de bioètica ha utilitzat molts dels casos que apareixen en sèries per plantejar debats als alumnes de medicina de sisè curs. Això sí, prèviament fa un "contracte de ficció" amb els alumnes perquè passin per sobre de les inversemblances que detectin. "Crec que és molt interessant per al públic veure com els professionals sanitaris també tenen conflictes ètics i dubtes, que moltes vegades no saben què fer", remarca.