Què és l'afrosurrealisme i com l'aplica la sèrie 'Atlanta'?

Alim Smith firma els atractius cartells de la tercera temporada d'Atlanta, en què apareixen els quatre protagonistes amb les faccions desencaixades i pintats a l'oli amb colors cridaners. A primera vista, l'obra de Smith fa pensar en una variant pop del cubisme, però el pintor s'emmarca en l'anomenat afrosurrealisme, un corrent artístic que fa visible una experiència de la realitat pròpiament negra que romandria invisible en la cultura hegemònica blanca. La idea d'un surrealisme específicament afroamericà li escau també a Atlanta, la sèrie de Donald Glover que des de la primera temporada, però sobretot en la segona i la tercera, acabada d'estrenar, es mou per l'esfera de l'estranyesa, un territori que va inaugurar David Lynch amb la molt surrealista Twin Peaks, però en què poques sèries més han gosat endinsar-se.

Entre la primera i la tercera temporada d'Atlanta també hem vist com Jordan Peele es convertia en un referent del black horror amb pel·lícules com Get out i Us, que identifiquen l'experiència de la negritud amb el terror i utilitzen estratègies pròpiament surrealistes com subvertir els punts de vista tradicionals sobre el món i evidenciar els elements pertorbadors en un univers aparentment harmònic. En aquesta tercera temporada, Atlanta s'apropa més que mai al cinema de Peele. No només pel pròleg, amb dos personatges que expliquen històries de terror en un context que a priori no té res a veure amb el de la sèrie. El primer episodi, Tres bufetades, és la història més terrorífica que veurem enguany a la televisió. Inspirant-se en un cas real, seguim les desventures d'un nen afroamericà que els serveis socials emplacen de manera una mica arbitrària en una família d'acollida blanca. La seva nova llar a priori semblaria ideal: la comanden una parella de mares que acullen altres criatures i advoquen per un estil de vida més natural. Per al nen, però, es convertirà en un malson fet realitat. Glover inverteix els codis de l'imaginari del salvador blanc per convertir l'experiència del protagonista en un conte de terror que només veuen ell i els altres nens acollits.

No queda clar, però, què té a veure tot plegat amb els protagonistes d'Atlanta... fins que al final de l'episodi apareix Earn, el personatge de Donald Glover, despertant-se en un hotel. Ens trobàvem davant d'un malson? Els fantasmes de la història de la negritud en un món de blancs planen per tota la sèrie i cobren vida en episodis concrets. En aquesta temporada d'Atlanta s'alternen, per tant, episodis que segueixen els protagonistes habituals amb altres que funcionen gairebé per lliure, com si fóssim davant d'una antologia d'històries estil La dimensió desconeguda. El quart, La gran reparació, planteja una ucronia que situa en posició d'incomoditat l'audiència blanca: què passaria si els descendents dels antics esclaus demandessin els hereus dels esclavistes. El setè, Trini 2 De Bone, indaga en la vida invisible de les dones afrodescendents que tenen cura dels fills de famílies blanques. I el novè, Wigga ric, wigga pobre, s'interroga sobre què identifica una persona com a negra en un episodi sobre un estudiant que passa per blanc fins que ha d'accedir a una beca només per a afroamericans. En la resta d'episodis, Atlanta reconnecta amb les peripècies dels seus protagonistes recurrents, aquest cop en una de les gires del raper Paper Boi per Europa. El Vell Continent per a Donald Glover és l'espai perfecte per fer sentir els personatges més estranys que mai.