Javier Giner: "Quan vaig ingressar a la clínica de desintoxicació era un monstre"

BarcelonaDesprés d'anys treballant en les bambolines del món audiovisual al costat d'estrelles com Pedro Almodóvar o Penélope Cruz, Javier Giner (Barakaldo, 1977) debuta com a guionista i director amb Yo, adicto (Disney+), que adapta el llibre autobiogràfic en el qual explica com va superar l'addicció a l'alcohol, la cocaïna i el sexe. La ficció, que arriba a Disney+ el 30 d'octubre i que té com a protagonista Oriol Pla, va inaugurar l'onzena edició del Serielizados Fest, que se celebra a Barcelona fins al 23 d'octubre.

Quan vas decidir que el teu llibre es convertís en una sèrie?

— En realitat és molt poc èpic. Arran de la publicació del llibre i les següents edicions em van arribar ofertes per part de productores per comprar-ne els drets. Una d'elles era la d'Aitor Gabilondo, Alea. Jo havia vist Patria i m'havia agradat molt l'adaptació que l'Aitor havia fet de la novel·la, així que bàsicament li vaig vendre els drets. Sí que li vaig posar una sèrie de condicions: que jo hi fos com a director i guionista, però no per una qüestió de megalomania sinó per tenir un control creatiu sobre com s'explicava un període tan dolorós de la meva vida. I, per una altra banda, també li vaig demanar que fos part activa de l'adaptació perquè, al final, jo he viscut els fets i els he transformat en un llibre, però necessitava uns ulls externs que em traguessin d'on era.

Oriol Pla era la primera opció per interpretar-te?

— Tenia diversos noms, però l'Oriol sempre estava en el top tres. Tant és així que a les altres dues persones que formaven part d'aquest top tres mai vam arribar a fer-los càsting. Quan vaig veure l'Oriol, i després de fer la prova, el meu instint i les meves entranyes em deien d'una forma molt poc conscient i molt emocional que ell era la persona.

Reviure la teva història i veure algú altre fent de tu, com es gestiona?

— Ho porto molt bé, hi ha hagut molta feina al voltant de la història. Evidentment, si jo no hagués superat els fets que narra la sèrie no hauria estat capaç de fer-la. Que les ferides estiguin tancades és el que em permet parlar d'elles. El Javier de la pantalla soc jo, però ja ha passat per molts tamisos que em permeten separar-me de la pantalla. Jo li vaig dir a l'Oriol que havíem d'aconseguir que el Javier de la pantalla fos el fill que ell i jo mai podríem tenir. M'emociono molt perquè quan veig la sèrie ens veig a tots dos.

Una de les frases recurrents del teu personatge a l'inici de la sèrie, quan va al centre, és "jo no soc com ells", en referència als seus companys. Encara tenim la idea que la gent que pateix addiccions són els altres?

— La realitat és que vivim en una societat profundament addicta. Tu, jo i totes les persones que puguin llegir aquesta entrevista. És cert que addicte no és la persona que consumeix, sinó la persona que no pot parar de consumir. Emocionalment, vivim en una societat molt malalta. Jo no he fet una sèrie únicament sobre persones malaltes; he fet una sèrie sobre éssers humans. Al final, l'addicció és l'excusa narrativa que utilitzo per parlar de moltes altres coses que són comunes al fet d'estar viu. És a dir, un addicte no és una persona tan allunyada de tu. En definitiva, qualsevol procés de desenvolupament personal, o de cerca d'una identitat pròpia, o de gestió emocional, és absolutament inherent al fet d'estar vius. Hi ha molta gent que s'acosta a la sèrie pensant que veurà una història que li és aliena i, a mesura que avança i les capes van desapareixent, s'acaba adonant que és una sèrie sobre ells mateixos.

Hi ha el tòpic que en el món del cinema o en els ambients artístics hi ha molta droga i alcohol. Això és així?

— No és veritat, no és cert. L'única diferència és que el món audiovisual està als mitjans i un actor o una actriu són personatges molt més públics perquè tenen una tribuna. Quan jo vaig ingressar a la clínica de desintoxicació també tenia aquest prejudici: pensava que tothom que em trobaria serien DJ, actors, actrius, directors i escriptors, però no hi havia ningú famós. Jo compartia ingrés amb 60 persones i el que em vaig trobar van ser dones grans soles que regentaven un bar en un poble de 400 habitants; joves que treballen en un taller mecànic; metges; psicòlegs; pediatres... L'addicció, i també els trastorns de salut mental, són absolutament transversals.

La sèrie reflecteix, per exemple, que hi ha consums que tenim molt interioritzats com ara el de l'alcohol i que tots som susceptibles de ser addictes.

— A mi m'agrada molt dir que jo no vaig fer res diferent del que feia moltíssima gent del meu entorn. La ruleta russa va quedar en la meva casella. Totes aquelles persones que feien el mateix que jo van aconseguir portar vides alienes a l'infern de l'addicció; jo hi vaig caure. La gestió de l'alcohol en la nostra societat no és una gestió sana, i no cal ser alcohòlic. Quantes vegades en els últims anys, abans d'explicar els meus problemes d'addicció, he hagut de respondre a la pregunta "per què no beus?". Com si fos una cosa estranya. Doncs no bec perquè no vull. Per què haig de beure? Quantes celebracions coneixes on no hi hagi alcohol o desinhibició? Les drogues i l'alcohol no són el problema, són el símptoma, que és el que intentem explicar amb la sèrie. No es tracta de criminalitzar-les. El que hem de fer és apartar-les i parlar realment de la malaltia, que és la gestió emocional.

A la sèrie mostreu molt bé com és el procés de desintoxicació i com hi ha unes normes que tots els interns han de seguir. Els professionals que hi treballen no són indulgents amb els malalts pel fet d'estar malalts.

— A mi no m'importa dir que jo era un monstre quan vaig ingressar a la clínica de desintoxicació i ho era perquè era una persona profundament trencada per sota. A la sèrie, la Nora Navas, que interpreta l'educadora social, fa una cosa que a mi m'emociona molt que és una mena de maternitat autoritària però també afectuosa. Evidentment, hi ha molta autoritat, però també hi ha molt reconeixement de la dignitat de l'ésser humà i em sembla molt important. Yo, adicto, com a sèrie, és profundament humanista. En una capa molt superficial i molt òbvia, la sèrie també reivindica les persones absolutament desconegudes que es dediquen a salvar la vida d'altres, que són autèntics herois.

La sèrie també toca l'abús de poder i el paper de persones que inciten a l'addicció, però després no es responsabilitzen d'això.

— A través de la història de l'Omar Ayuso volia parlar, primer, del chemsex, que és una dinàmica que ha aparegut fa uns quants anys i que ha tingut un desenvolupament exponencial que fa que es pugui tractar com una epidèmia. I després volia exemplificar el fet profundament pervers que el sistema en el qual vivim, digues-li neoliberalisme o turbocapitalisme, esprem els éssers humans fins al punt de trencar-los. Un cop trencats, els dona una puntada de peu i els criminalitza, sense fer-se responsable de res. Que el mercat sigui l'amo de les nostres vides em sembla molt pervers i crec que és una de les coses de les quals hem de començar a parlar. No és gratuït que de sobte visquem una epidèmia de salut mental. No és gratuït que estiguem destrossats. No és gratuït que tinguem unes exigències impossibles d'assolir. No és gratuït que visquem en una eterna insatisfacció i frustració vital. Si només li passés a una persona, encara, però que ens passi a tots... Ens diu que no vivim de forma saludable, que vivim en un sistema que ens està trepitjant.

Creus que hi ha una consciència social d'això?

— Les generacions més joves em donen molta esperança. Parlen de salut mental, de les coses que els passen. Crec que és important que es parli d'aquestes qüestions perquè, si no, la sensació de soledat és abrasadora i culpabilitzadora. Quan jo vaig ingressar, per exemple, pensava que el que em passava només em passava a mi. I deia: "Soc defectuós, estic boig". Però quan comences a compartir aquelles vivències amb altres persones és sanador. Si no tingués una concepció esperançadora de la humanitat, no hauria fet aquesta sèrie.