Elena Anaya: "He treballat en països on per opinar m'han dit: «Estàs fora»"

BarcelonaDesprés d'un temps allunyada de les pantalles, Elena Anaya ha encadenat diversos projectes televisius. L'últim és Las largas sombras (Disney+), una minisèrie de la catalana Clara Roquet en la qual interpreta la Rita, una directora de cine que torna al seu poble i es retroba amb el seu grup d'amigues de l'adolescència, totes marcades per la desaparició d'una companya de classe durant el viatge de final de curs. La ficció es preestrena aquest dijous al cinema Phenomena de Barcelona, i estarà disponible a la plataforma a partir del 10 de maig.

Las largas sombras és una sèrie molt femenina, amb un equip pràcticament tot format per dones. ¿La feina s’afronta diferent amb un entorn així?

— Crec que és la primera vegada que treballo amb un equip en què la majoria érem dones. I en aquest cas, no vull generalitzar perquè crec que no s’ha de fer, ha sigut una passada. Hi ha hagut una força comuna, unes ganes i una predisposició per tirar endavant una feinada que parla de coses que ens apel·len, que ens expliquen i amb les quals hem combregat. Hem anat totes a l'una seguint la direcció i el somriure de la Clara Roquet, que va tot junt.

Un dels eixos de la sèrie és el grup d’amigues, que sovint és un ecosistema molt important per a les adolescents i les dones. ¿En el teu cas ha sigut un entorn important?

— Totalment, perquè no és només un entorn que ens forma a l’adolescència, sinó que ens configura per a la resta de les nostres vides. Jo soc d’una ciutat petitona, com les protagonistes de la sèrie, però crec que aquest grup d’amigues es pot donar en una ciutat gran com Barcelona, per exemple. És el lloc comú de la infància, on comparteixes moltes primeres vegades de moltes coses, de moltes experiències que són vitals per formar-te i formular en el teu cor i en el teu cap qui seràs. Crec que és fonamental: aquesta primera amistat d’adolescència és una àncora. En el meu cas, per exemple, aquesta amistat s’ha mantingut al llarg del temps. Tinc 48 anys i els meus amics, com en aquesta història, segueixen sent els mateixos. Són el lloc on sempre torno per reiniciar-me, per tornar al meu jo més autèntic i més genuí, quan de sobte la vida et descol·loca i et desorientes.

És una mica el que li passa al teu personatge a la sèrie.

— Exacte. El meu personatge va fugir fa 25 anys deixant o intentant deixar enrere un pes molt gran. El que passa és que això o fas molta feina personal i hi ha algú que t'ajuda o així, vivint una mica mons ficticis com la Rita, que s'alimenta de l'art i busca la bellesa a l'exterior perquè la seva vida no és bella de cap de les maneres, no es guareix. Això és un altre tipus d'àncora que t'arrossega al més profund i al més real. Quan torna al poble d'alguna manera torna a la casella de sortida i es retroba amb tots els seus fantasmes. És un lloc del qual no pot escapar si aquesta vegada no resol els problemes que té.

Totes les amigues tenen traumes per resoldre, però totes guarden silenci. ¿Hi ha emocions de les quals costa parlar?

— Absolutament. Els meus mestres d'actuació m'han ensenyat que s'ha de donar espai a aquella emoció que tens encallada, enfonsada, que has intentat reduir a la capa més petita però que segueix allà. I, si ho fas, no vol dir que t'hagis de salvar o que hagis de deixar de ser culpable del que has fet, però potser posant-li una mica d'esforç i de feina, sent conscient i conseqüent amb el que has fet, pots millorar.

La sèrie desconstrueix el concepte de víctima perquè totes són víctimes però també botxins, per dir-ho d'alguna manera.

— Totalment. La Rita arrossegarà tota la vida haver tractat malament una persona que pertanyia al seu grup encara que ella mirés cap a una altra banda cada vegada que s'hi acostava. Totes són víctimes, però totes són culpables, totes són responsables, totes arrosseguen un pes molt gran de la culpa. A escala individual era molt interessant analitzar on era cadascuna, però també analitzar-ho socialment. On les col·loca la societat i per què són així? Per què callen? La Rita s'ha creat una màscara perquè no vol que se sàpiga quina és la seva identitat sexual ni quins són els seus somnis. Ella no té el suport ni l'estructura social necessaris per explicar què vol i què somia perquè, segons com, les conseqüències poden ser tan nefastes que és millor callar i fingir ser qui no ets. Totes són víctimes del patriarcat i la societat masclista. Crec que està molt ben triat que la història passi en un poble, un lloc on abans que facis res tothom ja ho sap.

Creus que en generacions més joves ja no hi ha tanta tendència a callar o viure la seva identitat sexual d'amagat?

— Sí, crec que hi ha una evolució i un avenç a l'hora de normalitzar, en donar valor a les coses que realment s'han d'assenyalar i a les que no, conviure-hi.

També depèn molt de l'entorn que tinguis, suposo.

— Absolutament. Ja no solament és la societat que té una força i una pressió molt forta, sinó d'on vinguis, quin és el teu cercle, la teva família i el teu nucli i el suport d'aquestes persones. Per a mi és absolutament fonamental. Vull pensar que la societat cada cop evoluciona més. Encara que, esclar, també evoluciona l'extrema dreta cap a la radicalització, l'odi i la senyalització. A Espanya sembla que estem resistint, que estem aguantant, però a mi em fan molta por els extremismes. Jo soc de la temprança, de trobar l'equilibri entre les parts que hi hagi, però equilibri i respecte.

Ara que parlaves de l'extrema dreta hi ha un sector que argumenta que la ficció televisiva ha caigut en el que ells anomenen cultura woke.

— Com un wok [el menjar]?

No! Que tot està marcat per la correcció política. ¿Sents que això està passat realment?

— M'has deixat morta! No ho havia sentit en la meva vida, però és veritat que porto uns anys amb un peu aquí i un altre allà. Si jo em llegís un guió així no entendria el perquè. Em sembla que on s'ha de posar la lupa és en les coses que s'han de reparar. Em sembla bé que es parli de dones imperfectes, de dones amb clarobscurs i que arrosseguen molts traumes. Que visquin situacions de les quals són responsables i no saben resoldre. No sé si aquesta sèrie encaixa amb aquest concepte de woke. Sí que haig de dir que Disney ens ha donat llibertat absoluta i que la Clara és una cineasta amb criteri a la qual no li diran com ha de fer les coses. Jo he treballat en altres països on, si tu vols dir alguna cosa, has de començar amb una frase que és odiosa, que és May I say something? [Puc dir una cosa?]. Abans d'opinar has de demanar si et deixen fer-ho, i a vegades et diuen "no". I si dius alguna cosa, te'n vas.

Això t'ha passat?

— Sí, m'ha passat que m'han dit "has marxat, estàs fora".

Deu fer perdre les ganes de treballar en aquell entorn.

— Sí, perquè la creativitat crec que és una cosa tan meravellosa i tan viva que s'ha de donar un espai i una possibilitat de sorpresa. Des de la llibertat es crea molt millor, i és més gratificant i reconfortant.

Suposo que si has de pagar factures a final de mes t'empasses el gripau.

— Absolutament, i un darrere l'altre. Afortunadament, no és el cas.

Després d'interpretar una directora de cinema, t'has plantejat fer el salt a l'altra banda o participar en guions?

— Jo participo des del primer dia que em van trucar per rodar. No sé com, però sempre proposo moltes coses. M'ha agradat molt interpretar una directora. Per buscar inspiració per al personatge de la Rita, em passava tota l'estona mirant la Clara. Sempre em fixo molt en les persones, m'agrada molt estar en contacte amb la gent. A vegades hi ha gent que et pregunta: "Però tu vas en metro?" Doncs, esclar! Si puc, com no he d'anar en metro o autobús? M'encanta! A més, que anar en transport públic em sembla el millor del món. M'agrada molt estar rodejada de gent que de sobte m'inspiren. M'agrada molt l'actuació, i després de treballar menys els últims set anys per elecció pròpia [l'actriu té dos fills, un de 7 anys i un altre de 3], ara vinc amb moltes ganes de tornar. Tant de bo encara tingui molta guerra per donar.