L’any passat, la cantant Celine Dion va revelar que patia una malaltia rara, anomenada síndrome de la persona rígida. Es tracta d’una greu afectació a nivell neurològic que provoca espasmes musculars i rigidesa. La malaltia l’ha obligat a abandonar els escenaris i el món de la música. Ara, la plataforma Prime Video ha estrenat I am: Celine Dion. L’artista utilitza les càmeres per explicar públicament la seva situació personal.
El documental és d’una potència extraordinària i deixa l’espectador commogut. No cal ser admirador ni seguidor de la trajectòria musical de la cantant, perquè el relat no pretén ser només un homenatge èpic a una estrella que ha deixat de brillar. No es tracta tampoc d’un melodrama egocèntric i victimista per enaltir la seva figura. Al contrari, Celine Dion es presenta davant de l’audiència com una antiheroïna, una persona transformada en un ésser fràgil, que necessita molta atenció mèdica per suportar els sobtats atacs de rigidesa. Es mostra d’una manera molt realista i crua. Celine Dion apareix com no ho feia mai: sense maquillar ni tenyir-se els cabells, sense pretendre dissimular el pas dels anys, sense voluntat de mantenir l’aura de diva que va sostenir durant dècades. Parla, en primer pla, de la seva situació i ens fa testimonis de la seva reclusió. Pràcticament, no pot sortir de la seva mansió de Las Vegas i duu una vida amb moltes cures per pal·liar, en la mesura del possible, els efectes de la seva malaltia.
I am: Celine Dion juga constantment amb el contrast. Les imatges d’arxiu dels seus macroconcerts, les seqüències que mostren les etapes de la seva màxima esplendor, les gravacions que la mostren en ple rendiment físic i musical, cantant i ballant en espectacles de gran exigència, no serveixen simplement per retratar la seva grandesa. S’inclouen per mostrar la degeneració personal, el que va ser i el que és ara. L’artista admet que fins i tot li fa vergonya pronunciar el seu nom perquè sovint sent que ja no és aquella persona que va ser. Malgrat la seva situació de debilitat personal, és persistent en combatre la malaltia. I per això utilitza el documental com a eina de màxima transparència. És com si necessités justificar-se amb contundència, demostrar que la seva retirada no és una excusa ni un caprici. És molt impactant com permet que les càmeres continuïn gravant quan pateix un fort atac de rigidesa mentre es prepara per a una sessió amb el seu fisioterapeuta. Veiem una situació íntima d’extrema gravetat. És una escena de gran patiment i Dion tria mostrar-se així com si volgués convèncer-nos de la desgràcia personal que li ha tocat viure i com l’afecta a l’hora de cantar.
I am: Celine Dion és una manera molt sincera de la cantant d’acomiadar-se del seu públic i deixar clar que l’adeu és contra la seva voluntat.
