La plataforma Netflix ja acumula tres temporades d’un dels realities més penosos que té en el seu catàleg: Soy Georgina. La protagonista és Georgina Rodríguez, coneguda per ser la dona del futbolista Cristiano Ronaldo. Gràcies a l’impuls del seu marit, va deixar la seva feina de dependenta per treballar de model per a les marques més luxoses del món. La sèrie mostra la seva vida familiar i professional al marge del seu marit, que fa aparicions puntuals per justificar l’espectacle. A mesura que han anat avançant les temporades, els amics de joventut i tot el que la vinculava a un passat humil han anat desapareixent. També ha abandonat les seves exhibicions d’humilitat i senzillesa malgrat la fortuna. Georgina mostra ara una supèrbia camuflada per un to de veu moderat i monòton. La protagonista té poca habilitat amb el llenguatge i s’expressa a través de frases curtes. És evident que a través de l’edició li han retallat les frases i les han tornat a unir per simplificar-ne l’expressió. Parla com un robot de primària: “Mis días son muy ocupados y muy felices”. “Me siento inspirada e inspiradora”. “Mi futuro lo decido yo”. És com si l’haguessin ensinistrat per expressar-se d’una determinada manera a partir d’un guió preestablert i que repeteix sense gaire naturalitat.
La producció es ven com un reality blanc i pudorós de l’esposa perfecta. Una dona empoderada que gestiona amb amor i dedicació la vida familiar mentre ha construït un imperi de la moda al seu voltant. Però, en canvi, la producció traspua uns valors ultraconservadors i sexistes, un materialisme obscè, una superficialitat intel·lectual inquietant, prepotència i arrogància a dojo i un classisme condescendent. Georgina repeteix com un lloro que està feliç i agraïda a Déu: “Estoy muy protegida por Dios y le pido que me cubra con su manto divino”, diu després de resar de genolls. Surt de l’església com si fes una desfilada de models, a càmera lenta. Cada petita cosa que fa assegura que li provoca molts nervis, com si la seva vida fos un repte constant. Quan els fills li porten les manualitats que fan a l’escola, lamenta: “Me hace ilusión pero es mucha presión”, confessa amb fredor. Si la canalla ha plantat una llentia, fa veure que la subsistència d’aquella planta l’angoixa per no provocar frustració en els seus fills. O comenta: “Llevo toda la noche nerviosa con el reloj de diamantes en el bolso” si ha de custodiar la joia del marit. La sèrie ha eliminat el personal de servei domèstic. Es crea la fantasia implícita que ella s’ocupa de tot. Imposta una maternitat atenta amb la canalla i submissió al marit. Tant en l’àmbit domèstic com el professional esdevé un cos, una presència, una funcionalitat. Però hi ha una buidor emocional i intel·lectual preocupants, no hi ha emoció, ni tan sols sembla haver-hi una dimensió instintiva o simplement humana. Georgina podria ser un holograma fred programat per IA. Sap verbalitzar paraules, però no hi ha sentiment. De fet, Soy Georgina ens mostra un producte deshumanitzat. La representació extrema de la dona feta objecte.
