BarcelonaFa vint anys que es va produir l'11-M, l'atemptat jihadista més gran que ha tingut lloc en territori europeu. Disney+ recorda aquells fets amb Nos vemos en otra vida, sèrie que arriba aquest dimecres i que adapta el llibre de Manuel Jabois on es recull la conversa que va mantenir amb Gabriel Montoya, conegut com a Baby, l'únic menor d'edat condemnat per la seva participació en l'atac. A la minisèrie, dels germans Jorge i Alberto Sánchez Cabezudo, Pol López interpreta Emilio Trashorras, el delinqüent asturià que va encarregar al Baby viatjar d'Oviedo a Madrid amb una bossa plena d'explosius per entregar als jihadistes.
Quan vas rebre el projecte, què sabies de la història d’Emilio Trashorras i de Baby?
— En sabia una mica, sabia que hi havia uns tractes amb un grup delinqüent de barri d’Astúries, però no sabia de qui es tractava amb profunditat.
Eren uns delinqüents de barri que van acabar involucrats en l’atemptat jihadista més gran que ha tingut lloc a Europa. ¿Aquest element t’era especialment interessant?
— El personatge em semblava molt atractiu perquè tenia un tipus de comportament, una manera de manipular, que el feia molt ric. Era com una mena d’enigma. Vaig tenir tots els dubtes del món a l’hora de fer aquesta sèrie, no ho tenia gens clar. Quan vaig veure qui eren els creadors i què feien, vaig dir que sí. És un projecte que és respectuós amb les víctimes i que el que fa és esclarir les responsabilitats d’aquests fets. També genera memòria d’una ferida que és important per a Espanya.
Quins eren els dubtes que tenies?
— Jo coneixia la feina del Jorge i de l’Alberto, però no a fons. Quan vaig veure quina era la seva mirada, els dubtes em van marxar. La seva mirada no justifica res, simplement explica per què és important saber d’on venen les coses, sense estigmatitzar. Crec que aconsegueixen un equilibri bastant genial de posar context amb rigor històric i atendre tot el dolor que hi va haver. Tenen molt en compte les víctimes. Em va agradar molt la seva manera de parlar dels fets.
Entenc que per preparar-te el paper no vas poder contactar amb Emilio Trashorras.
— No, no hi vaig tenir cap contacte. Per poder afrontar el personatge ho vaig fer com ho faig amb el guió de qualsevol pel·lícula amb un personatge interessant. En aquest cas, la intenció social que hi havia al darrere era el que m’interessava. Cap contacte.
Un dels elements del teu personatge és que pateix esquizofrènia, però heu fugit molt dels tòpics vinculats a la malaltia. ¿Era una cosa que us preocupava?
— Jo en això ni hi he pensat, perquè jo no volia interpretar això. És més interessant l’enigma que és el personatge que està escrit, les accions que feia i els fets dels quals va arribar a formar part.
La clau de la sèrie és la relació que s’estableix entre l’Emilio i el Baby. Tu com l’explicaries?
— Crec que el més interessant és mirar-s’ho des dels ulls del Baby. Es deixa portar per una persona que sembla tenir les coses clares, que sembla que domini tot allò que toca. Per això ell té 16 anys, i l’altre en té 15 més. Hi ha una diferència d’edat que l’Emilio utilitza per al seu benefici.
Han passat 20 anys dels atemptats, però no hi ha gaires ficcions que tractin els fets. Quan és el moment de començar a parlar-ne?
— Els tempos vitals sobre les ferides tràgiques d’un país no els tinc gaire clars, però qui ens els pot donar són les víctimes. El feedback que ens està arribant és que els sembla que a la sèrie hi ha respecte i dignitat. A vegades s’estudien coses que són una mica més inútils en l'àmbit de la història, o que fins i tot estan massa tergiversades perquè han estat massa tocades per moltes mans i moltes veus, i d’aquest fet hi ha molta informació i en podem aprendre moltes coses. Les ferides, a vegades, està bé mirar-les a temps, sobretot si en podem aprendre.