Crítica

Faye Dunaway i Liz Taylor explicades per elles mateixes

Max estrena dos documentals sobre aquestes actrius en què es dona protagonisme a la seva pròpia veu

L'actriu Faye Dunaway
3 min
  • En emissió a Max

"I quina és la pitjor persona amb la qual ha treballat?", li va preguntar un cop Johnny Carson a Bette Davis. "Sens dubte, Faye Dunaway", respon sense pensar-s'ho l'actriu, que havia coincidit amb la protagonista de Bonnie i Clyde (Arthur Penn, 1967) al telefilm La desaparició d'Aimee (1976). El documental Faye, que ha estrenat Max aquest estiu, recupera aquest moment de The Tonight Show, perquè arrenca incidint, precisament, en la mala fama de Faye Dunaway a Hollywood. Un punt a favor d'una pel·lícula realitzada amb la complicitat de la mateixa protagonista, que parla de la seva vida i professió en una llarga conversa amb el cineasta Laurent Bouzereau.

Les escenes de preparació de l'entrevista confirmen amb humor que Dunaway no és una persona fàcil. Però també volen fer entendre de quina manera aquesta actriu va encarnar un nou model d'estrella al cinema nord-americà dels anys seixanta, una dona que exerceix el control sobre la pròpia imatge i sobre els papers que interpreta, i que no s'arronsa a l'hora d'encarnar personatges complicats o negatius, com les protagonistes de Bonnie i Clyde, Chinatown (Roman Polanski, 1974), la visionària Network (Sidney Lumet, 1976) i la polèmica Mama estimada (Frank Perry, 1981), mal rebuda en el seu moment i ara convertida en pel·lícula de culte, en què encarna ni més ni menys que Joan Crawford. Aquests són els principals films que es comenten a Faye, alhora que l'actriu se sincera sobre la maternitat (el seu fill Liam Dunaway O'Neill és una presència recurrent al film) o sobre el seu trastorn bipolar. La imatge trencadora i moderna de Faye Dunaway s'exemplifica amb la mítica foto que li va fer el seu marit Terry O'Neill després de guanyar l'Oscar per Network, on la veiem en actitud displicent a la piscina de casa seva, en un posat antagònic al que dicten les regles del glamur i de l'eufòria post entrega de premis.

Fotograma de 'Cleopatra', dirigida per Joseph L. Mankiewicz i protagonitzada per Elizabeth Taylor.

L'última estrella del Hollywood clàssic

També a Max s'acaba d'estrenar Elizabeth Taylor: las cintas perdidas, on podem repassar igualment la vida i carrera d'una altra actriu llegendària des de la seva pròpia veu a partir de la recuperació d'unes entrevistes de Richard Meryman. Si Dunaway suposa la renovació del model d'estrella dels anys seixanta i setanta, Taylor encarna l'últim exemple d'estrella prototip del Hollywood clàssic, que comença a treballar de ben petita a la Metro Goldwyn Mayer. L'actriu explica les dinàmiques d'explotació de les estrelles infantils, així com la sexualització quan interpretaven, encara menors, papers de joves que són l'objecte del desig d'homes molt més grans.

Taylor insisteix en com era de difícil per a una actriu com ella aconseguir bons papers, i fins i tot renega amb tota franquesa d'Una dona marcada (Daniel Mann, 1960), el film pel qual va aconseguir el seu primer Oscar, la concessió del qual ella atribueix al fet que acabava de superar una operació que gairebé li va costar la vida. Taylor va saber brillar en un moment de canvi en l'star system de Hollywood. Ella mateixa explica la inseguretat que va sentir quan a Gegant (George Stevens, 1956) va compartir repartiment amb els primers grans noms de l'Actors Studio, com James Dean o Carroll Baker. Però també pot presumir de ser la primera actriu a cobrar un sou d'un milió de dòlars, per Cleopatra (Joseph L. Mankiewicz, 1963), on va conèixer un dels grans amors de la seva vida, Richard Burton, amb qui va tenir una relació turbulenta, marcada per l'alcohol, que va acabar assemblant-se a la de la parella de ficció que van interpretar junts a Qui té por de Virginia Woolf? (Mike Nichols, 1966). La qualitat humana de Liz Taylor es confirma en com, en l'última etapa de la seva vida, es va implicar en la lluita contra la sida com cap altra estrella a Hollywood.

stats