Et faràs vell esperant el retorn de la teva sèrie preferida

El temps avança lentament a la Terra Mitjana. Les edats duren mil·lennis. Els elfs són immortals. Els malvats amenacen la terra, són derrotats i gairebé oblidats abans de ressorgir eons més tard.

Tenint en compte aquests ritmes, el temps que ha passat des que vam veure la primera temporada d’El senyor dels anells: els anells del poder a Amazon ha estat un obrir i tancar d’ulls. Però pel que fa a les nostres breus vides mortals i al calendari tradicional de la televisió, fa una eternitat. La Galadriel i companyia van tornar la setmana passada per a la segona temporada de la sèrie, gairebé dos anys després que s'estrenés la primera entrega, el 2022.

Aquest és el ritme al qual es mou la televisió actualment. La preqüela de Joc de trons, La casa del dragón, va trigar gairebé el mateix temps a estrenar la segona temporada. Separación/Severance, també membre del club de sèries que van debutar el 2022, tornarà al gener, gairebé tres anys des que la vam veure per últim cop. El drama adolescent Euphoria, la segona temporada del qual es va poder veure el gener del 2022, començarà a rodar una tercera temporada en algun moment del 2025. Quan s'emeti, els personatges ja tindran edat per treballar i cotitzar a la Seguretat Social.

Cada cop més, retrobar-te amb la teva sèrie favorita és com intentar recordar la trigonometria que vas aprendre a l’institut. Quin hòbbit va fer què a qui? Què feien a l’oficina de Separación/Severance durant tot el dia? Stranger things estava ambientada en la dècada dels 80 o es va filmar a la dècada dels 80?

Evidentment, hi ha diferents raons per les quals les sèries es prenen el seu temps per tornar. Hi va haver una pandèmia. Hi va haver vagues a Hollywood. Les plataformes de streaming han fet retallades. Algunes sèries poden tenir problemes creatius o d’equip. Les produccions ambicioses necessiten més temps. Però la pràctica està prou estesa per haver-se convertit en una nova i lànguida norma extremadament frustrant per als addictes a la televisió que només volen les seves coi d'històries. Més enllà d’això, està canviant la nostra experiència pel que fa al consum de sèries i la nostra connexió amb elles.

Com molts elements de la televisió, aquest canvi està impulsat pel negoci i la tecnologia de la indústria. En els inicis de l’emissió televisiva, quan no existia ni l’streaming ni la possibilitat de gravar, es va forjar l’hàbit de plantar-se davant l’aparell a la mateixa hora cada dia o setmana.

Això significava anar emetent capítols de temporades com cotxes d'una cadena de muntatge. Començaven al setembre i s'allargaven fins al maig. La televisió formava part del ritme de la vida. Es movia amb tu al llarg del calendari. Veure Urgencias o Cheers era com estar en una relació a llarg termini.

La televisió per cable va canviar el patró, però no el va trencar completament. Les temporades acostumaven a ser més curtes i no es casaven amb el calendari setembre-maig, però les sèries sovint encara eren estacionals. Les pauses més llargues feien que el retorn d’una gran sèrie fos un esdeveniment, però encara era notícia quan Los Sopranos trigava més d'un any i mig entre temporades.

Més pressupost, més temps

Com amb moltes altres coses, l’streaming va accelerar aquesta tendència. La seva naturalesa era trencar la relació entre el temps i la televisió. El calendari no significava res per a l’streaming; no hi havia cap "temporada de tardor" per omplir. Mentrestant, a mesura que s'abocaven més diners a la televisió, determinades sèries es van convertir en produccions monumentals que necessitaven molt més temps per tornar a posar-se en marxa. (Les primeres temporades de Joc de trons tenien una separació d’un any entre elles; cap al final, una única batalla es va rodar en dos mesos.)

En el millor dels casos, això pot fer que una nova temporada sembli transcendental i que l’anticipació valgui la pena. En el pitjor, l'absència pot fer que la indiferència guanyi terreny. He vist la segona temporada de La casa del dragón perquè la seva trama encara m’interessa però no puc comprometre'm o invertir-hi emocionalment com vaig fer amb Joc de trons.

Algunes coses no tenen res a veure amb el calendari de producció: La casa del dragón és simplement una història més seca i sense el tipus de personatges vius que em van atraure a Joc de trons. Però, sens dubte, no ajuda que, amb només vuit episodis després de gairebé dos anys, hagi de passar bona part del meu temps buscant a Google qui és qui.

Per descomptat, un lapse de temps equivalent a un badall entre temporades no fa que una sèrie sigui millor ni pitjor. Si us molesten tant les pauses llargues, suposo que sempre podríeu fer una marató de la sèrie quan s’ha acabat, supervisant de prop el vostre nivell de colesterol amb l'esperança de viure prou per veure el final. Però aquests canvis en els ritmes de la televisió fan que la relació parasocial amb el mitjà sigui menys íntima i constant. La teva sèrie preferida abans era com un membre de la família. Ara és el teu amic a qui veus de tant en tant, t’omple el cap d'històries salvatges i després desapareix fins qui sap quan.

En el fons, aquesta és una manera més en què la televisió s'està apropant al cinema, almenys pel que fa a gran pressupost i audiència massiva. Ara poden passar anys entre estrenes, igual que abans esperàvem anys per a la pròxima pel·lícula Star Wars. (Al mateix temps, franquícies com Star Wars s'han convertit literalment en televisió.)

És improbable que aquest patró canviï aviat, ja que la fusió de pel·lícules i sèries de gran pressupost continua. Aquesta tardor, Dune, les dues pel·lícules recents que semblaven meitats tallades d'una temporada de televisió, s'ampliarà a HBO amb la primera temporada de la preqüela Dune: Prophecy, centrada en les misterioses germanes de la Bene Gesserit. Quan veurem la segona temporada, si és que es fa? La meva visió del futur és boirosa. Igual que les germanes de Bene Gesserit, els plans de la televisió ara es mesuren en segles.