BarcelonaDes de fa més de deu anys, Iria del Río (Barcelona, 1987) és un rostre habitual del cinema, el teatre i la televisió, mitjà on ha protagonitzat sèries com Les de l'hoquei. Aquest dijous, l'actriu estrena Los años nuevos (Movistar Plus +), la nova proposta televisiva de Rodrigo Sorogoyen, un viatge al llarg d'una dècada en la història d'una parella, l'Ana i l'Oscar (Francesco Carril), que es coneixen una nit de Cap d'Any. Los años nuevos consta de 10 episodis –dividits en dues parts, la segona s'estrena el 12 de desembre–, cada un d'ells ambientat en un dia de Cap d'Any diferent, des del 2015 al 2024.
La sèrie segueix deu anys de vida d’una parella i es veuen molts canvis físics dels protagonistes. En quant temps vau rodar?
— Van ser cinc mesos i mig de rodatge, gairebé sis. Per cada episodi estàvem una mitjana de deu dies rodant. Llavors teníem un matí o una tarda per fer el traspàs al següent any i fèiem tot el ritual de canvi físic. Realment, són canvis subtils, tot i que cap al final són més visibles, perquè d’any a any no canviem tant. Si mires el capítol 1 i mires el capítol 8 dius "ui, ha passat el temps".
Entenc que llavors vau rodar en ordre cronològic, que no és el més habitual. Era especialment important en aquest cas?
— Sí, molt. El Rodrigo [Sorogoyen, creador i director de la sèrie] tenia molt clar que no es podia rodar d’una altra manera. I la producció, per sort, es va poder adaptar a aquesta forma de rodar, que no sempre pot ser. Els personatges es van coneixent a mesura que passen els anys i al Fran [Carril, que interpreta l'Óscar] i a mi també ens ha passat una mica. Ens hem anat coneixent a mesura que hem anat rodant i tot el que passava a la vida real ressonava a la ficció. Jo veig escenes del primer capítol i veig claríssimament que és principi de rodatge i que tots dos encara estem trobant els personatges.
És el personatge en el qual més temps has viscut? L’Ana s’ha quedat dins teu?
— Sí, jo crec que l’Ana té una gran correspondència amb el meu moment vital. Estic en aquesta dècada entre els 30 i els 40 i entenc el que és tenir encara feines precàries. Hi ha alguna cosa de paral·lelismes, tot i que hi ha moltes coses que li passen a l’Ana que a mi no em passen o que jo no visc de la seva manera. Però és un personatge que em quedava molt proper i això feia que la línia que separa l’una de l’altra fos poc clara. És un personatge que m’ha acompanyat en el meu trànsit cap a la vida adulta. Ha sigut un any que ha suposat moltes coses en l'àmbit personal i que he viscut d’una manera paral·lela a la sèrie.
T’ha ajudat a entendre coses de tu mateixa?
— 100%. Jo crec que tots els personatges que interpretem ens ajuden a entendre coses. En aquest cas com que tant jo, com el Fran, el Rodrigo i la resta de l’equip [les guionistes Sara Cano i Paula Fabra] hem posat sobre la taula les nostres maneres de relacionar-nos afectivament, ha sigut una revisió constant.
Això també li passa a l’espectador, que mentre veu la sèrie inevitablement pensa en les seves relacions.
— El que l’espectador viu veient la sèrie és el que hem viscut nosaltres fent-la. Vas dient "això em va passar", "això ho vaig gestionar així"... La sèrie és un gran mirall.
És una sèrie molt ancorada en el realisme.
— Sí, de fet, hi ha moments que no passa res gaire gros, i crec que és un dels encerts. Intenta ser un retrat de la vida, a vegades no ens passen coses tan grans. A mi em passa que amigues de contextos absolutament diferents estan connectant amb els mateixos moments de la sèrie. En cada capítol hi ha algun moment que connecta amb coses universals i que va més enllà de la relació de parella d'ells dos.
A la ficció es parla molt de les renúncies dins de la parella. Són inevitables?
— Jo crec que sí. Fa uns anys estava més en la visió de l’Ana, més individualista. Allò que el més important és respectar-se a un mateix i el que un mateix desitja. Però cada vegada penso més que no es pot tenir tot a la vida. Crec que els vincles comporten moltes vegades revisions i renuncies, i estimar, a vegades, també és renunciar. Ara, també penso que tampoc ens hem de perdre en l’entrega absoluta a l’altre, que hi ha una part teva que has de preservar i protegir. Trobar un equilibri entre escoltar-se a un mateix i tenir en compte l'altre.
Un altre tema que es posa damunt de la taula és si les persones tenim capacitat per canviar
— Penso que les persones evolucionem. Les essències de la gent potser no canvien, però sí que crec que evolucionem i canviem. Jo soc la mateixa en essència, però m'adono de les meves costures i crec que vaig depurant la meva manera de relacionar-me amorosament.
I creus en les segones oportunitats?
— No soc gaire partidària de les segones oportunitats, personalment. Però mai se sap. En aquest cas, és una ficció i crec que com espectador agraeixes no tenir clar què passa. No crec gaire en els finals feliços, crec que [l'Ana i l'Óscar] faran el que podran.
A la sèrie hi ha diverses escenes de sexe força explícites. Com les vau treballar? Teníeu coordinador d'intimitat?
— Aquestes escenes les vam treballar primer des de l'anàlisi de guió per saber narrativament què explicaven. Cada escena de sexe havia d'explicar l'estat emocional de la parella i vam parlar molt sobre de què havien estat carregades aquestes seqüències. I quan ho vam tenir clar va ser el moment de veure com es traduïa això en moviments. No vam tenir departament d'intimitat perquè no el necessitàvem, perquè ens estàvem entenent i els límits estaven molt clars. El Fran i jo ens vam sentir molt a casa, i tant l'equip de fotografia i de direcció era eminentment femení i ens vam sentir molt còmodes.
La sèrie ja s'ha pogut veure a festival i també als cinemes, on s'ha projectat dues setmanes. Quines reaccions rebeu per part del públic?
— A Venècia, vaig veure gent plorant amb el final. Vaig veure una mare i una filla completament emocionades. És una sèrie molt generacional, però crec que els nostres pares també hi connecten perquè també s'han vinculat amorosament i afectivament. La gent surt amb molta necessitat de parlar de les seves relacions, això és el que més m'he trobat.
