The Crown, una de les millors sèries que ens han proporcionat les plataformes, ha arribat a l’última remesa de capítols amb una decepció incommensurable. La primera part de la sisena temporada que s’acaba d’estrenar a Netflix se centra en la mort de Lady Di. Segurament era un dels trams històrics més difícils d’explicar, perquè en els últims vint-i-cinc anys hem vist múltiples documentals, sèries i telefilms que recreen la tragèdia i tot el que va envoltar l’accident del cotxe on viatjaven Diana Spencer i Dodi Al-Fayed. Era interessant veure com ho faria The Crown, sobretot perquè s’ha caracteritzat per un cert rigor històric i la capacitat de desgranar amb audàcia els complexos mecanismes emocionals de la família reial britànica. Però especialment el quart capítol d’aquesta darrera temporada no està gaire lluny d’un telefilm de diumenge a la tarda, especialment l’últim de la primera part. La incomprensible decisió de fer parlar els morts, que reapareixen en forma de fantasma, és un dels recursos més tronats i amateurs. Veure-ho en un dels punts àlgids de The Crown provoca estupor. A sobre, els fantasmes apareixen per dir obvietats.
Quan el príncep Carles torna cap a Londres amb el taüt de Diana a l’avió reial, parla sol. Un clixé d’escriptura dels personatges que experimenten el dol. Per pal·liar el nyap, Diana se li apareix asseguda al seient del davant. “Tadà!” fins i tot diu ella per fer-se còmplice de la trampa i simbolitzar la màgia de la tele. Va vestida amb una austera samarreta negra, que és com es vesteixen les fantasmes més elegants per tornar al món de carn i ossos. Ella es mostra absurdament agraïda, amb floreta inclosa: “Gràcies per venir a l’hospital. Tan afectat, tan trencat, tan guapo”. I teoritzen sobre si la família reial estarà millor sense ella. Més tard, (tadà!) Diana se li apareixerà a la reina, mirant la tele i comentant les imatges. La fantasma donarà una lliçó a Elisabet II: “Des que tenim memòria ens has ensenyat què és ser britànic. Podries demostrar que tu també n’has après”. Dodi Al-Fayed també s’apareixerà (tadà!) com a fantasma al seu pare, Mohamed Al-Fayed. El multimilionari ho aprofitarà per dir-li que l’estimava i que era un fill perfecte. Llàstima que això ja ho havíem entès només amb l’udol que fa l’home quan veu el cadàver del fill al dipòsit. A Dodi ni tan sols la mort el transformarà. Continuarà submís, en una reiteració del que hem vist fins aleshores.
Tot el que diuen els fantasmes de The Crown ho podrien haver verbalitzat els vius. I ni caldria, perquè l’espectador té la capacitat d’interpretar sense necessitar la literalitat de pensaments pòstums. La sèrie degenera en una invenció matussera però, sobretot, còmica. La mort ha de ser digna. I per ser veritablement tràgica, ha de ser definitiva. Tota l’emocionalitat que Peter Morgan pretenia donar a aquestes escenes de commoció les ha convertit en fulletonesques. Porta el drama a l’estereotip fàcil amb errors propis de guionistes inexperts. I arrossega l’elegància narrativa a la vulgaritat d’una telenovel·la barata.
