Núria Gago: "Com a venjança em vaig ficar a la tele, i com a agraïment, escric"

BarcelonaNúria Gago és coneguda com a actriu i escriptora, però ara suma un nou ítem al seu currículum: guionista de televisió. La catalana acaba de debutar amb la sèrie La caja de arena, disponible a Atresplayer i Neox, una ficció impulsada per la Fundació Colacao per conscienciar i visibilitzar l'assetjament escolar. La sèrie està formada per sis episodis que s'emeten setmanalment.

Per què decideixes debutar com a guionista amb una sèrie que parla de l'assetjament escolar?

— Aquest és un projecte al qual em van convidar a incorporar-me un cop ja hi havia una idea base aprovada. Quan em van explicar de què anava la sèrie, m'hi vaig sumar. Va ser molt bonic perquè va ser un acte de confiança per part d'ells. És cert que jo escric, però no havien vist cap feina de guió meva. L'equip ha sigut el Víctor Pedreira, que ha sigut el coordinador de guió, i el Pedro Rodríguez Pérez i jo, que mai havíem escrit guió en equip. El cinema i l'audiovisual com a entreteniment està molt bé, però crec que també tenim una certa obligació de posar al centre coses que normalment la societat empeny als marges perquè és incòmode tenir al davant. Tots tres vam tenir el mateix compromís, volíem fer una sèrie incòmoda, com ho és l'assetjament escolar.

Quin coneixement tenies de l'assetjament escolar?

— En sabia algunes coses, perquè per un altre projecte m'havia estat assessorant amb una psicòloga adolescent. Però nosaltres hem estat assessorats per l'associació NACE (No a l'assetjament escolar) i els enviàvem contínuament les situacions que plantejàvem per veure si eren versemblants. T'haig de dir que les reunions eren terribles, jo sortia feta una merda. Casos de violència que jo podia associar a xavals de 16 anys, eren amb nens de sis anys.

Et vas adonar que tot comença abans?

— Va ser terrible. Els meus companys són pares i jo els preguntava: "Si jo surto amb ganes de plorar de les reunions i no tinc fills, vosaltres no esteu destrossats?" I, esclar, ho estaven. Perquè és molt heavy, hi ha uns nivells de violència molt alts i a edats molt primerenques. Però és que els estem bombardejant amb violència contínuament. I amb les tecnologies tenen accés molt directe a la pornografia, que és cosificació i violència cap a la dona i un sexe inversemblant en què no hi ha cap mena de connexió i tot és brutalitat. Jo no entro en moralitat, però estem parlant de menors que estan comprenent el món i hem d'anar amb molta cura amb les coses que els arriben.

La sèrie té un missatge d'esperança?

— Nosaltres el que volíem era dir la veritat: que és el grup el que té la responsabilitat. A vegades, hi ha aquesta cosa que la víctima ha de demanar ajuda. Jo entenc que una víctima no s'atreveixi a denunciar, probablement a mi em passaria. "Jo no delato, a veure si encara rebré més". Trobo molt cruel posar sobre la víctima la responsabilitat de salvar-se. A NACE ens van explicar que un joc de violència sempre és una persona agressora, una persona agredida i el grup que està al mig. On se situa aquest grup fa que la balança vagi cap a un cantó o cap a un altre: si el grup riu, la víctima està perduda. Havíem d'interpel·lar la massa, dir-li: si tu calles, ets còmplice i poden passar coses horribles.

Tu has escrit llibres, però fins ara no havies fet guions. La idea de ser guionista sempre t'ha sobrevolat?

— Sí, de fet tinc un projecte propi com a guionista que estic intentant aixecar. Quan escrius sola ets tu amb tu mateixa i hi ha un moment en què ja no et pots fer més preguntes. La mirada externa t'ajuda a créixer. Però sí, sempre havia volgut escriure guions i ara ja no vull parar.

Què hi has trobat a l'escriptura que no has trobat a l'actuació?

— Són dues coses molt diferents. En l'actuació dones cos i solidesa a un personatge que ha creat algú i que explica una història amb la qual pots coincidir o no. Però quan escrius, expliques el que tu vols explicar. Són dues maneres d'explicar històries: en una agafes el volant i en l'altra vas de copilot.

Tenir tu el volant ha de ser satisfactori.

— Sí, perquè, a més a més, aconsegueixes que les idees que per a tu són importants estiguin presents. Crec que tot el que és una creació, parla de tu. És molt difícil parlar d'alguna cosa que no et ressoni. Quan algú escriu, fa una declaració al món de qui és.

És probable que en els anys vinents et veiem més darrere la càmera que davant?

— M'agradaria generar projectes en què hagi estat en el desenvolupament, actuar-hi i dirigir algun capítol.

T'interessen els projectes amb contingut social i a xarxes han defensat diverses causes. Creus que té valor que les persones conegudes donin la seva opinió sobre la situació política i social?

— És important que tots els que tenim un espai en què hi ha un cert grup de persones amb els quals dialoguem, mostrem el que ens importa i ens signifiquem. A mi em costa molt callar quan es tracta d'animals, medi ambient o persones grans. Ho estic pensant i ja ho estic posant. I crec que està bé.

Recordes quan es va despertar la teva consciència social?

— Crec que tothom que es dedica a una cosa artística té un punt de sensibilitat, perquè t'has de fer moltes preguntes. Vinc d'una família d'esquerres, treballadors de tota la vida. Soc de Montcada, que durant molt temps va ser ciutat dormitori. Soc això i l'educació que he rebut m'ha fet mirar cap enfora. De fet, de petita jo tenia prohibida la televisió i cada setmana em portaven a la biblioteca a buscar llibres, i els caps de setmana em compraven tebeos. La tele no era una cosa que pogués veure amb facilitat.

I després vas trobar feina a la tele.

— Sempre dic a la meva família: "Com a venjança em vaig ficar a la tele, i com a agraïment, escric".

Però els agradava que sortissis a la tele?

— A la meva família sortir a la tele i la popularitat no és res que se celebrés. Crec que els feia bastant canguelo. El meu pare em deia: "Estudia per ser biòloga marina". I jo li deia: "Però si no vull ser biòloga marina". De fet, em vaig matricular a Treball Social durant l'últim curs d'art dramàtic, perquè al meu pare li va agafar molta por. Però no arribava a tot. I els últims dies de tercer d'art dramàtic van ser els primers dies a El cor de la ciutat.

Ara que menciones TV3, hi ha opcions que et tornem a veure a Com si fos ahir?

— A mi em sembla que, ara per ara, em tenen a Mallorca menjant ensaïmada i allà estic la mar de bé, pel que es veu. No ho crec, però va ser molt bonic tornar a TV3, que és casa.

A La caja de arena es parla també d'amistat. Quin grau d'importància té l'amistat en la teva vida?

— Per a mi les amistats són la família, li posem noms diferents, però són la mateixa cosa. Jo sé que m'atreveixo a fer certes coses perquè sé que, si alguna cosa surt malament, tinc molt suport. Tinc la sort de tenir una xarxa d'amors molt saludables en la qual tots i totes ens ajudem a veure el valor que té cadascú.