Enric i Meghan intensifiquen la guerra contra els tabloides britànics

LondresGuerra oberta del príncep Enric i Meghan Markle contra els tabloides britànics i contra les convencions que s'amaguen rere la façana del palau de Buckingham; també el racisme implícit que hi sura i que amara tota la societat britànica, de forma conscient o inconscient. L'estrena més esperada de Nadal –almenys al Regne Unit– ha arribat aquest dijous al matí a través de Netflix amb el llançament dels tres primers episodis de Harry i Meghan, el documental de sis capítols que ha d'explicar tota la veritat de la parella, "una gran història d'amor que tot just comença", segons el príncep Enric, el trencament amb la família reial britànica, el gener del 2020, i les veritables raons que el van ocasionar. Pèls i senyals d'una relació en què "el control sobre el relat" el tenen els dos protagonistes i no Fleet Street, el tradicional carrer de Londres on es concentraven les redaccions dels grans diaris de les illes.

Les tres primeres hores de la sèrie, que no inclou cap comentari de membres dels royals, dosifiquen els atacs, subtils i oberts, a la monarquia; també n'hi ha, i de molt frontals, contra els mitjans de comunicació –que no els ho perdonaran– i, per extensió, contra una societat que fa possible el combustible per a una maquinària informativa sovint "despietada", com apunta un dels amics de la parella que hi intervenen.

Família disfuncional

Tanmateix, Enric denuncia implícitament la disfuncionalitat del clan dels Windsor, i el sistema de privilegis, valors i obligacions que representa. Per exemple quan, al primer episodi –la desconstrucció dels primers mesos de la relació, del juliol a l'octubre del 2016, després que finalment es fes oficial– assegura: "Crec que per a moltes persones de la família, especialment els homes, hi pot haver la temptació o la necessitat de casar-se amb algú que s'ajusti al motlle, en lloc d'algú amb qui potser estàs destinat a estar". I el motlle que més hi encaixa, sens dubte, és Kate Middleton, la ultraperfecta dona del príncep Guillem i futura reina consort.

Enric, "el nen dolent dels royals", com l'anomenava la premsa americana, s'identifica amb Lady Di, i identifica la seva dona repetidament amb sa mare, assumeix també el paper de víctima de la mateixa persecució que va patir dels paparazzisi d'un sistema –la Royal Rota, que dona accés a premsa i televisió als compromisos oficials de la família reial– que, a la pràctica, l'ha obligat a actuar i somriure per als qui van ser responsables de l'accident del pont de l'Alma, a París, l'agost del 1997, en què va morir "la princesa del poble", en paraules de Tony Blair.

Enric no vol que la història es repeteixi i hi posa distància per protegir la família: "Qualsevol en el meu lloc hauria fet el mateix". Amb aquestes premisses, resulta lògic que els poderosos tabloides no en surtin gens ben parats. Uns mitjans de comunicació dels quals Markle assegura: "La veritat és que, per molt que ho intentés, per molt bona que fos, per molt que fes, encara trobaven la manera de destruir-me".

Entre les moltes obligacions de la família reial amb els mitjans, hi ha el pacte no escrit que cal entomar l'assetjament de la premsa. Això és vist pels royals com un "ritu de pas", diu també Enric. I afegeix: "Alguns membres de la família van dir: «La meva dona bé hi va passar, per això. Per què la teva xicota hauria de ser tractada de manera diferent? Per què hauria de rebre un tracte especial? Per què s'ha de protegir?». I jo vaig dir: «La diferència aquí és l'element racial»".

La premsa britànica ha interpretat ja aquest fragment com un atac, un altre, al germà gran, el príncep Guillem. I tampoc ha passat per alt la identificació que es fa entre el Brexit i el racisme latent de les illes, que el debat sobre la immigració durant la campanya del referèndum de la Unió Europea encara va exacerbar més. La premsa brexiter en prendrà nota. Per passar comptes, esclar.

Desafiant, Enric expressa també el seu orgull d'haver format una família mestissa. "El meu fill, la meva filla, els meus fills són de raça mixta, i n'estic molt orgullós. Quan els meus fills creixin i mirin enrere en aquest moment, em mirin i em diguin «Què vas fer en aquell moment?», vull poder donar-los una resposta. Crec que és una responsabilitat com a ésser humà que si portes una personeta en aquest món hauries de fer tot el que puguis perquè el món sigui un lloc millor per a ella. Però igualment el més important per a nosaltres dos és assegurar-nos que no repetim els mateixos errors que potser van cometre els nostres pares".

Moments familiars

La discriminació racial a què es referia Enric ja va tenir molta rellevància en l'entrevista que Oprah Winfrey va fer a la parella el març de l'any passat, quan van destacar els comentaris d'alguns membres de la família sobre "quin aspecte tindrien els nens", en relació al color de la pell.

La darrera prova del "biaix racista", en paraules d'Enric, de la institució és l'incident que va tenir lloc fa dues setmanes, quan una de les dames d'honor de la difunta reina Elisabet II, Lady Hussey, de 83 anys, va ser forçada a renunciar a l'honorífic càrrec després que es fes públic un incident molt desafortunat durant una recepció al Palau de Buckingham. Lady Hussey va preguntar repetidament a Ngozi Fulani, líder negra d'una ONG, d'on "venia realment", donant a entendre que pel fet de ser negra no podia ser ciutadana britànica i ni tan sols haver nascut a Londres, com és el cas.

Per moments ensucrats, amb solos de piano que poden arribar a ser reiteratius, els tres primers capítols del documental –una mena de spin-off de The Crown– acaben en el casament de la parella, el 2018.

Com en qualsevol sèrie que planteja una tensió narrativa creixent, els tres pròxims episodis haurien de tirar encara molta més llenya al foc. Sigui com sigui, almenys durant una setmana el públic britànic té un altre os per rosegar, la mateixa premsa que els critica, i a qui la parella critica, també, i el govern es felicita perquè no es parla tant de les moltes vagues previstes els propers dies ni de la crisi de preus que afecten les illes.

Paradoxalment, o no, des d'aquest punt de vista Enric i Meghan han continuat jugant el seu paper: fer de la seva relació un espectacle mediàtic, aportar una lleu crítica per acontentar detractors i fans amb l'objectiu final de fer caixa. Tot amanit amb moments més que íntims, estudiadament familiars, com d'història d'amor de Hollywood que, al final de tots els patiments, acabarà bé.