Per què enganxa 'Emily in Paris'?
Què té aquesta sèrie de Netflix que fins i tot els que la troben dolenta es van empassar la primera temporada, estan devorant la segona i ja esperen la tercera?
Emily in Paris relata les peripècies d’una noia nord-americana a París, on arriba sense parlar el francès per treballar en una agència de comunicació. La moda, les noves tendències, les campanyes de màrqueting i les xarxes socials nodriran les seves aventures romàntiques i d’amistat amb unes trames plenes de tòpics, estereotips i molta immaduresa. La sèrie és previsible, superficial, frívola i, una vegada més, porta una història protagonitzada per dones a un entorn on la tonteria és sexi. Emily in Paris és la nova Sexo en Nueva York per a les noies de menys de trenta anys, però més retrògrada. El sexe passa en fora de camp i com un vague record de deliri més que no pas com una realitat. És una sèrie carrinclona basada en els petits rubors que provoca el xoc cultural entre els Estats Units i França. És una magnífica campanya de màrqueting de la ciutat de París, a qui han atribuït falsament l’ambient bucòlic i tranquil d’un poblet de Bordeus per oferir-nos una història artificial, inversemblant i utòpica. Emily in Paris és una sèrie aspiracional. Com un anunci. Busca despertar la il·lusió dels espectadors. Des d’uns codis i un llenguatge enganyosament realista apel·la a un món de fantasia. Una mentalitat experimentada i madura sap reconèixer en aquesta posada en escena una farsa romàntica impossible, mentre que una mentalitat més càndida, adolescent i inexperta ho pot interpretar com un somni vital de futur.
Dilluns, quan parlàvem d’Emily in Paris al Versió RAC1 amb el Marc Serra, diverses oients van definir-la com una sèrie “per no pensar”. Aquesta suposada virtut connecta amb un fet clau a l’hora d’enganxar-nos a la sèrie: més que una sèrie per no pensar, és una sèrie per no patir. Tal com està plantejada, és una ficció en què saps que mai no passarà res dolent: ningú es morirà, ningú es posarà malalt, no hi haurà cap accident terrible o cap violació que aboqui els personatges al desastre. Ningú té problemes econòmics. Ni tan sols fan servir els diners.
És una sèrie en què les humiliacions en l’àmbit laboral se superen amb una arrufada de nas i una copa de xampany a la terrassa del Cafe de Flore. Els desenganys dels personatges són fugaços i circumstancials.
L’aparent versemblança d’una vida totalment irreal enganxa perquè estimula les sensacions que connecten amb els capricis de la felicitat més primària. Organitzar un sopar amb amics parant la taula de casa al mig d’una plaça idíl·lica de le 5e arrondissement, lligar amb facilitat amb persones atractives, enamorar-te d’un xef que et fa el menjar, que les amigues visquin en bonics châteaux, córrer per París amb uns talons d’agulla sense que et surtin butllofes als peus i que el tren fins a Saint-Tropez sembli l’Orient Express on dormir plàcidament i no un comboi vulgar de l’Intercités. És una vida de luxe per a tothom, sense perills, pors, ni complicacions. I això és el que la fa tan estúpida i alhora tan terriblement addictiva.
