'Emily in Paris', de plaer culpable a frau

És possible que bona part de l’èxit d’Emily in Paris estigués determinat pel context de l’estrena de la primera temporada, l’any 2020, encara amb el confinament de la pandèmia. L’esclat d’un París idíl·lic i ple de colors mentre la humanitat feia mesos que es marcia entre les parets de casa va ser una injecció de banalitat i comèdia en un moment de pessimisme global. En les primeres temporades es va percebre com un plaer culpable, amb l’excusa que era el Sex and the city de les noves generacions. Però de bon començament ja es va fer evident que l'Emily era una bleda assolellada i que la nova sèrie de Darren Star era una regressió no només respecte al món de Carrie Bradshaw sinó respecte al context feminista global. 

Amb la meitat dels capítols de la quarta temporada, es pot dictaminar que Emily in Paris ja s’ha consumat com un desastre insuportable. Aquella comèdia que feia servir el xoc cultural entre francesos i nord-americans per crear una mica d’espurna és ara una ampolla de xampany esbravada. La ciutat ha quedat reduïda a quatre postals dels mateixos llocs. Les façanes, les fonts i els ponts es repeteixen. La moda, que era l’esquer de la sèrie, ha evolucionat en un estilisme anodí de portada de revista. Més que la voluntat de mostrar la personalitat de les protagonistes, és un catàleg per anunciar abrics i bosses de mà. Són disfresses intercanviables posades per vendre. L’aparició de marques, cosmètics i joies ha convertit la sèrie en una mena de compte d’Instagram on tot es pot comprar.

Un altre dels factors de l’èxit d’Emily in Paris era la simplicitat dels conflictes. Una sèrie fàcil sense implicacions emocionals. És una opció lícita, però el creador ja fa temps que ha confós la senzillesa amb la buidor. El triangle amorós de l'Emily ens importa un rave, el seu idil·li amb el xef està mancat de qualsevol química. L’actor fins i tot sembla que passi vergonya en el rodatge de les escenes romàntiques. Els engranatges narratius sempre han funcionat amb els patrons sexistes més estereotipats de les romcom, i quan ha intentat introduir aspectes d’empoderament femení s’han gestionat de manera nefasta, diluint-los ràpidament com si se’n penedissin. El súmmum del ridícul ha sigut construir un dilema emocional per a la protagonista per haver passat una inversemblant nit d’amor amb el matalàs al terrat, com si això fos un excés de depravació francesa. L'Emily és carrinclona i beata. L’actriu ha quedat encasellada en una interpretació de vídeo de TikTok. És una sèrie erràtica, que no sap per on fer navegar la protagonista. És un personatge tan pla, tan estúpid, que fins i tot alguns secundaris han agafat més empenta i carisma que l’Emily. El gran problema d’Emily in Paris és que la sèrie no sap de què parla ni què ens vol dir. Ja ens ha ensenyat París, ja hem vist els modelets i ja ens han explicat tot els tòpics francesos. A hores d'ara, el millor que pot fer l’Emily és tornar a casa i acabar l’aventura.