Sílvia Marty: "Em va sortir feina molt aviat a Madrid i molta gent no sap que soc catalana"

BarcelonaSílvia Marty (Barcelona, 1980) va saber què era la fama quan tenia poc més de 20 anys i es va convertir en una de les protagonistes d'Un paso adelante (Antena 3), una de les sèries de més èxit de l'època. Ja entrada la quarantena i superats els anys del fenomen fan, l'actriu, una autèntica apassionada del ioga, torna a casa per ser una de les noves protagonistes de Com si fos ahir, el seu primer treball televisiu en català en gairebé vint anys.

Com et va arribar la possibilitat d'incorporar-te a Com si fos ahir?

— Em va trucar la Sònia Sánchez, directora de la sèrie, i em va parlar del projecte i del personatge. És una dona supercompromesa amb el que està fent. Em va encantar descobrir una professional tan implicada en una sèrie que porta tant temps.

Com és el teu personatge?

— Puc explicar que és una dona que té una lluita contra un equip mèdic. Quan ella va parir hi va haver negligències mèdiques que van fer que la seva filla tingui paràlisi cerebral.

El Com si fos ahir és el teu primer projecte a Catalunya després de molts anys.

— He treballat molt poc a Barcelona. De fet, quan la Sònia em va trucar em va dir: "Ostres, és que jo no sabia que eres catalana".

¿Això et passa sovint?

— Moltíssim. Sí que vaig començar a fer teatre aquí de petita, però molt aviat em va sortir feina a Madrid i tot el que m'ha sortit ha sigut allà. Molta gent no sap que soc catalana.

¿I fa il·lusió treballar a casa?

— La veritat és que sí. Hi ha el factor familiar: poder veure la teva família i poder actuar en català, que no hi estic gens acostumada. Fa il·lusió poder treballar en català.

La sèrie per la qual se't coneix més és Un paso adelante (UPA), que va ser tot un fenomen. Com recordes aquella època?

— Jo estava estudiant a Barcelona i va ser una de les primeres proves que vaig fer per a alguna cosa audiovisual. Anava passant proves i càstings i simplement va arribar un punt que vaig haver d'anar-me'n a viure a Madrid. Era tot des de la inconsciència i des de les ganes. Jo volia ser actriu, i havia estudiat des de ben petita dansa i interpretació, però a casa sempre em deien que havia d'estudiar, que havia de tocar de peus a terra. Al final vaig deixar d'estudiar magisteri, que no m'interessava gens.

Quan va arribar l'esclat de fama d'Un paso adelante, el consell de tocar de peus a terra et va servir?

— Sí, però també hi juga un paper molt important la teva personalitat. Un boom mediàtic no és el mateix amb 19 anys que amb 30 anys. Jo tocava de peus a terra perquè sempre he sigut així: a la vida, l'ego va per dalt o per baix, i a mi em passava que em feia petita o passava desapercebuda. Quan et fas adult i ho treballes una mica t'adones que tot això són pors i milers d'altres coses. Moltes vegades em trobo gent que em diu: "Ah, però tu ets famosa". I jo penso, amb tot l'amor: "Aquesta persona no sap ni què he fet". Hi ha una part superenriquidora de la fama, que m'ha obert un munt de possibilitats, m'ha permès conèixer gent, però quan madures t'adones que aquesta professió és una carrera de fons, com la vida.

¿Vas acabar saturada de la fama d'Un paso adelante?

— Sí, de fet, vaig deixar la sèrie i me'n vaig anar a viure a París perquè volia estudiar allà. Quan portava dos o tres mesos vivint-hi, la sèrie es va començar a emetre a França. Jo creia, no sé per què, que els francesos serien més discrets, però no, som tots iguals. El fenomen fan és igual a tot arreu, has de córrer igual.

¿Si et passés ara, ho relativitzaries més?

— Sí, aprens a relativitzar-ho més. L'èxit és molt relatiu, no pots estar pendent del que els altres creuen que és l'èxit.

¿Et fa ràbia que encara hi hagi gent que t'identifiqui amb Un paso adelante?

— Abans em feia molta ràbia, però ara ja m'és igual. Al final el que importa no és la mirada dels altres, sinó la teva. Jo m'hi barallava i deia "Jo he fet més coses". Aquesta és una feina en què estàs tota l'estona pendent de la mirada de l'altre i això és molt dur. Vivim en una societat en què tot és cap enfora i la mirada de l'altre no et pot definir. Aquesta professió ja és prou dura en algunes qüestions per estar sempre pendent del que pensen els altres. Al principi sí que m'enfadava que només em reconeguessin per UPA, però això té més a veure amb l'altra persona que amb mi.

Abans parlaves de la il·lusió de treballar a casa. Com es porta viure des de fa tant de temps en una ciutat que no és la teva?

— Hi vinc moltíssim. Primer, perquè adoro el mar i els meus pares i els meus germans viuen al Masnou, just al davant del mar. Al principi, viure a Madrid va ser una alliberació: tens vint anys i te'n vas de casa. Estic molt agraïda a la vida perquè m'ha fet obrir moltíssim. Madrid té una cosa molt fàcil i és que acull molt bé, perquè hi ha molt poca gent que sigui d'allà. Vas sol i de seguida la gent s'obre i t'ho acabes sentint casa teva. Tots els actors catalans que hi van a treballar s'acaben trobant. Al final és un punt neuràlgic on tothom s'acull i on gent que aquí no s'ajuntaria s'ajunta. Per a mi no és difícil estar entre dos llocs, perquè fa temps que visc així.