La increïble història de l'espia russa que va inspirar 'The Americans'

BarcelonaElena Vavilova (Tomsk, Rússia, 1962) era una estudiant d'història d'una universitat siberiana quan li van proposar entrar al KGB. No va dubtar ni un segon a respondre. "Va ser una decisió emocional, basada en un pensament: encara teníem molt present la Segona Guerra Mundial, i no volia que el meu poble tornés a patir un conflicte tan terrible. No m'esperava que em convidessin a entrar als serveis secrets, però quan un agent del KGB se'm va acostar i m'ho va preguntar, de seguida vaig contestar que sí. Vaig pensar que seria una manera de protegir el meu país i assegurar-me que no hi hagués cap altra guerra", explica a l'ARA Vavilova. Aleshores tenia 21 anys i una idea vaga sobre què era ser una espia, basada sobretot en les pel·lícules i les sèries de televisió. "Era una mica immadura i em sentia orgullosa que m'haguessin triat a mi per damunt de tanta altra gent", recorda. En aquell moment no ho sabia, però la seva vida estava a punt de canviar radicalment.

Durant més de dues dècades, Vavilova va exercir com a agent secret als Estats Units juntament amb el seu marit, Andrei Bezrukov. Tots dos eren el que s'anomenaven espies il·legals: van inventar-se identitats falses i tenien feines tapadora, però en realitat treballaven recopilant informació i vigilant persones per al govern soviètic. La seva història, tan plena de girs de guió com la d'un thriller trepidant, va servir d'inspiració per a The Americans, una de les sèries d'espies de més prestigi, que està disponible a la plataforma Amazon Prime Video. Anys després de totes aquelles vivències, Vavilova ha bolcat els seus records a El secret de la clandestina (Símbol Editors), una novel·la autobiogràfica que treu a la llum les incògnites d'una de les espies russes més importants dels últims temps. En castellà, el llibre està publicat per Roca Editorial amb el títol La mujer que sabe guardar secretos.

"Ser espia no és ni tan excitant ni tan glamurós com es veu a les pel·lícules. Nosaltres érem espies profunds, havíem de passar completament desapercebuts. És una feina tediosa, molt intel·lectual, has de ser molt pacient. Aconseguir aproximar-se a una persona sense aixecar sospites pot durar mesos, l'èxit mai és immediat. Els espies no som gent rica que sedueix fàcilment la persona adequada o que salta a les teulades dels edificis amb helicòpters", diu Vavilova. Ara recorda aquella època amb orgull i amb nostàlgia, però arribar-hi no va ser fàcil. Abans de marxar de Rússia per infiltrar-se, tant ella com el seu marit van haver de passar un llarg i estricte període d'entrenament. Van aprendre tècniques d'observació, de defensa personal i de vigilància: feien recorreguts a peu per diferents districtes de Moscou (independentment de la meteorologia, en dies assolellats però també en plenes nevades) i havien de descobrir agents encoberts que els seguien, com també recordar tots els detalls de les persones amb qui s'havien creuat.

L'entrenament també va consistir en desxifrar missatges secrets i comunicar-se en diferents codis. Però el més difícil, segons Vavilova, va ser haver d'aprendre anglès i francès i aconseguir una pronúncia perfecta, com si fossin els seus idiomes materns. En paral·lel, van haver d'interioritzar tota la cultura dels països occidentals, que desconeixien completament. "Durant l'època soviètica ens trobàvem darrere del Teló d'Acer. No hi havia cap connexió amb Occident, pràcticament mai vèiem estrangers. Imagineu-vos com va ser haver d'aprendre l'idioma i la cultura fins al punt que fossin creïbles com a propis", explica l'exespia. Gestos tan habituals a Europa com fer el senyal de la creu a l'entrar en una església o saber com reclinar el seient d'un avió van ser, per a ells, assignatures indispensables per a la seva nova feina.

El matrimoni nord-americà de postal

Les primeres missions del matrimoni van tenir lloc a la República Txeca i al Canadà. A principis dels 90 ja havien demostrat profusament la seva habilitat per infiltrar-se en diverses institucions, aconseguir informació confidencial i enviar-la a la Unió Soviètica. Va ser aleshores quan els van traslladar als Estats Units, on desenvoluparien la seva missió més llarga i profunda. Elena Vavilova es va convertir en Tracey Lee Ann Foley, i Andrei Bezrúkov va adoptar el nom de Donald Heathfield. Eren, suposadament, un matrimoni canadenc que s'havia traslladat als Estats Units. Ella treballava com a agent immobiliària i ell era consultor d'una empresa amb una àmplia cartera de clients. Establerts a Boston, els espies vivien en una bonica casa als afores de la ciutat, on van tenir dos fills. Eren la postal perfecta d'una família nord-americana cosmopolita, educada i amb una vida social exemplar. Però en realitat es dedicaven a fer-se propers a certes persones, entrar en les seves vides com a bons amics i, després, treure'ls informació per enviar-la a Rússia sense que ells se n'adonessin. La clau, diu l'exespia, era aconseguir "ser molt amable i agradable" per aconseguir que la gent confiés cegament en ells.

"A poc a poc et vas acostumant a la teva nova identitat. L'èxit de la missió depenia de com de bé desenvolupàvem el nostre paper. No es tracta de canviar la teva personalitat, sinó de crear una història i assumir-la com a pròpia. Buscàvem la que podia haver sigut la nostra casa d'infantesa o la nostra escola i les incorporàvem a aquest relat. Al cap dels anys, ho havia interioritzat tant que barrejava el meu passat i pensava que alguns d'aquells records inventats eren reals", subratlla Vavilova. Sense la ferma convicció que el que estava fent era útil per al país, afegeix, no haurien pogut tirar endavant.

Ser espia va suposar "haver de fer sacrificis", com ara ocultar la seva identitat real als fills –que no la van descobrir fins a la tornada a Rússia, fa onze anys– i estar pràcticament incomunicats amb els seus pares, que creien que Vavilova i Bezrúkov treballaven d'intèrprets de rus als EUA. "El meu marit ho portava millor, però per a mi era molt complicat emocionalment. El contacte amb les nostres famílies era mínim, un cop o dos l'any. No els podia trucar o escriure mai directament. Per l'aniversari dels meus fills enviava un missatge en codi secret. A Rússia un agent el descodificava i el transmetia als meus pares", recorda.

Ser invisible per complir la missió

Quan Vavilova veu com l'Elizabeth i en Philip Jennings es disfressen per complir una missió, somriu per sota el nas. Els magnètics protagonistes de The Americans difereixen força del seu dia a dia com a espies, en què no hi havia ni violència ni bigotis i nassos falsos. "Es tractava de ser invisible. Imagina't que començo a posar-me perruques i ulleres per canviar la meva aparença i, de sobte, em trobo algú que em reconeix en una part diferent de la ciutat. Hauria sigut terrible", diu Vavilova. Tenir un agent de l'FBI de veí, tal com passa a la sèrie amb el personatge de l'Stan, també resulta impensable per a l'exespia. "Em sembla extremadament arriscat. Hauríem buscat un pretext ràpidament i ens hauríem mudat. Els nostres caps de Moscou mai haurien permès que seguíssim al mateix lloc", explica.

En canvi, Vavilova lloa la sèrie per haver aconseguit captar amb destresa tota l'atmosfera que envolta la vida dels espies i, sobretot, el vessant més psicològic. "Mostren molt bé que els espies convivim amb l'estrès constantment, però alhora experimentem diverses emocions. Durant el dia a dia hi ha tensions, i a vegades discussions amb la parella, com també molta preocupació pels fills, sobretot quan les coses no anaven com estava previst. Al capdavall, els espies som persones com tothom", apunta.

El retorn del matrimoni a Rússia va ser sobtat i dolorós. El 2010 l'FBI va detenir 10 espies russos en una operació que va anomenar Ghost Stories (Històries Fantasma). Dos d'ells eren Vavilova i Bezrúkov. "Nosaltres no vam cometre cap error, vam ser víctimes d'una traïció. Un dels agents va entregar les nostres identitats a les autoritats nord-americanes", subratlla. Després d'un temps a presó, van tornar a Rússia gràcies a un intercanvi d'espies entre Washington i Moscou. Allà, però, començava un nou periple: els seus fills, de 16 i 21 anys, no només acabaven de descobrir que els seus pares eren espies sinó que s'havien d'integrar a un país que els resultava completament aliè, i del qual no coneixien ni l'idioma. Fa cinc anys, i després d'una aferrissada batalla als tribunals, els nois van recuperar la nacionalitat canadenca, que se'ls havia retirat amb la detenció dels seus pares.