Claudia Costafreda: “Ens van dir que viuríem millor que els nostres pares i ens trobem amb 30 anys sense saber què és la vida”

Claudia Costafreda és una de les artífexs de Cardo, la sèrie d'Atresplayer produïda pels Javis que mostra el descens als inferns de la María, una noia a punt de fer 30 anys i que no sap què fer amb la seva vida. Interpretada per la cocreadora de la sèrie, Ana Rujas, la María encadena festes mentre intenta trobar un bri d'esperança que la faci tirar endavant. Formada a l'Escac, amb Cardo Claudia Costafreda construeix un retrat angoixant de la desorientació mil·lennial.

Consideres que Cardo és una sèrie generacional?

— No és la nostra intenció, no hem volgut fer un retrat generacional en si mateix. Volíem parlar de nosaltres, del que ens envolta, i creiem que sí que té alguna cosa de generacional, però suposo que hi haurà molta gent que també ronda els 30 que no s'hi sentirà identificat. Però sí que toquem temes i mostrem una manera de veure la vida que té a veure amb ser mil·lennial.

La María és una noia que se sent perduda. ¿És una excepció o diries que és una situació compartida per la teva generació? 

— Crec que sí [que és compartida]. La María porta una motxilla que fa que estigui pitjor que la gent que l’envolta, però el seu buit existencial i el seu autoengany, això de tirar endavant sense parar a mirar-se a un mateix, són elements que ens identifiquen a tots. Al final, venim d’una generació a la qual ens van dir que viuríem millor que els nostres pares i vam tenir una infància molt feliç, però ens trobem amb 30 anys sense saber molt bé què és la vida ni què fer. I tampoc se’ns permet estar perduts. 

La sèrie és molt sincera i mostra una realitat en què les drogues formen part del dia a dia. Heu volgut desmitificar-ne el consum?

— Ni volem justificar-ne el consum ni el volem criticar. Les drogues sempre són retratades com una cosa de sectors marginals, de gent addicta o de gent molt rica. Teníem molt clar que volíem fer un retrat realista sense judicis perquè les drogues són a l’ordre del dia, molt més normalitzades del que la gent es pot pensar. Al final no deixen de ser una via per fugir i evitar pensar i mirar-se a un mateix, una cosa lúdica. Com a cosa lúdica sí que és molt present. 

En un moment de la sèrie s'entén que la María, que va ser model adolescent, va patir abusos sexuals. Per què vau optar per no mostrar-los?

— No volíem que s’entengués això, però és veritat que va generar molt de debat a la sala de muntatge perquè sabíem que algú ho podia intuir. La María pateix abusos del mateix sistema, la violència institucional del que implica fer publicitat, posar el teu cos al servei d’una gent que tampoc mira qui ets. Són aquests, els abusos que pateix. 

La vostra visió de la moda és molt crítica.

— A totes ens ha afectat durant tota la nostra vida. Una part del que li passa a la María ho ha viscut més l’Ana, que ha sigut model i actriu de televisió. Com ella diu, fa deu anys era un món més agressiu i salvatge. En els últims anys hi ha hagut un aprenentatge i hi ha referents més diversos, encara que ara som esclaves d'altres coses. Tot i això, tant si t’has dedicat a la moda com si no, totes vivim amb un pes de com hem de ser, inconscientment sempre hi ha un rebuig a les coses que no són normatives. És una presó que tenim tota la societat.

La sèrie sorprèn perquè està plena d'iconografia religiosa. Sembla un món molt allunyat de la gent jove.

— Per a l'Ana era important, no perquè sigui d'anar a missa, sinó perquè és un univers que la transporta a la fe, a la bellesa, i un lloc espiritual molt profund. Quan ho vam traslladar a la sèrie ens va semblar molt interessant perquè encarna valors com el perdó, el bé i el mal, o la culpa, amb els quals ens hem criat siguis o no religiós, siguis creient o no. Són valors que tenen a veure amb Occident i amb la nostra cultura, formen part del nostre aprenentatge i ens han ajudat a entendre d'on venim.

Amb l'ús d'aquesta iconografia religiosa sembla que la María estigui vivint el seu viacrucis.

— Busca l'esperança i la fe tota l'estona, perquè al seu voltant tot és hostil. Si no tingués aquesta fe estaria molt pitjor. Aquesta recerca contínua l'expressem amb aquesta iconografia a Cardo, però tots l'experimentem perquè, si no, no sobreviuríem.

Arran de la sèrie, se us ha comparat amb creadores britàniques com Phoebe Waller-Bridge, responsable de Fleabag, i Michela Coel, de Podría destruirte. Eren les vostres referències?

— Totes aquestes sèries les hem vist i ens encanten. Les hem remirat molt escrivint la sèrie per qüestions de guió, però no són referents clars. No volíem fer un Fleabag o un Podría destruirte, hem fet el que ens ha sortit del cor. Aquestes sèries sí que ens han animat a tenir estructures de guió més lliures, a tenir personatges femenins amb més contradiccions o més imperfectes.

En la indústria espanyola no és gaire habitual trobar sèries fetes per dones joves. Amb Cardo s'obre la porta que hi hagi més creadores amb accés a la indústria?

— Malauradament, en aquest sentit som excepcionals. Però crec que no serà una excepció i que Cardo demostra que les dones joves poden fer sèries i que poden tenir molta personalitat i les poden veure molta gent. La indústria també ha de deixar de tenir por i d'utilitzar sempre les mateixes fórmules. Hi ha altres fórmules que també poden funcionar i que poden enriquir la cultura. Cardo i altres sèries recents estableixen un precedent perquè les cadenes apostin per coses més fresques i originals.