'Los diarios de Andy Warhol': la vida privada d'una icona artística
Produïda per Ryan Murphy, aquesta docusèrie indaga des de la perspectiva 'queer' en els vessants menys coneguts de l'artífex del 'pop art'
'Los diarios de Andy Warhol'
Andrew Rossi per a Netflix. En emissió a Netflix
En una fugaç escena de Los diarios de Andy Warhol veiem una de les responsables del museu dedicat a ell, a Pittsburgh, amb una mostra de la col·lecció de les seves perruques argentades. Lluny de ser una extravagància, la custòdia museística d'aquests postissos remarca com Warhol va construir la seva figura pública (i bona part de la seva obra) a partir de la idea d'emmascarament.
Aquesta molt recomanable docusèrie de Netflix parteix dels diaris dictats pel mateix Warhol, editats per la seva col·laboradora Pat Hackett, i publicats el 1989, dos anys després de la seva mort. Dirigida per Andrew Rossi i produïda per Ryan Murphy, Los diarios de Andy Warhol revisa la persona i l'obra de l'artífex del pop art des d'una perspectiva queer. La docusèrie està narrada en part per la veu del mateix Warhol o, per ser més exactes, per un deep fake vocal generat per intel·ligència artificial que possiblement hauria fet molta gràcia a l'home que va proclamar més d'un cop que li hauria encantat ser una màquina.
Però, què s'amagava rere aquest anhel de deshumanització? La sèrie desemmascara el Warhol que, amb aquesta actitud i amb la pròpia insinuació que potser era asexual, es va construir una cuirassa per autoprotegir-se. Nascut com a Andrew Warhola en una família obrera i catòlica d'origen rutè en el barri obrer d'una ciutat d'immensa grisor com Pittsburgh, el jove Andy hauria après des de ben petit que era millor ocultar part de la seva identitat. Un bagatge que li va ser útil després per guanyar posicions en una Nova York cosmopolita que t'acceptava com a homosexual sempre que no molestessis. Així que la sèrie ressitua Warhol com a home gai i reflota la part menys coneguda de la seva vida privada. Sobretot la relació de llarga durada amb dues parelles, el dissenyador d'interiors Jed Johnson, el seu principal pilar a l'hora de recuperar-se de l'intent d'assassinat per part de Valerie Solanas, i l'executiu de la Paramount, Jon Gould, mort víctima de la sida el 1986. Per una casualitat molt warholiana, els dos tenien germans bessons. La sèrie no redueix Johnson i Gould a meres parelles mig ocultes d'Andy Warhol, sinó el contrari, els restitueix una identitat i trajectòria pròpies. I des d'aquesta perspectiva expandida, Los diarios de Andy Warhol acaba oferint una panoràmica per l'experiència diversa de ser homosexual a Nova York als setanta i, sobretot, als vuitanta.
Basquiat i la Nova York dels 80
L'altre al·licient del documental rau just en el fet que se centri en aquestes dècades. Els primers apunts als diaris són del 1976, passada ja l'edat d'or del pop art i l'època platejada de la Factory. Tot i que s'ofereix el context pertinent d'aquests anys, sobretot es revisa l'últim tram de la trajectòria del Warhol artista, menys coneguda i valorada, quan pinta sèries fascinants com les d'Ombres o les d'Oxidacions, molt més pròximes a l'abstracció que a la figuració hiperrealista de les Llaunes de sopa Campbell's. En resum, a la sèrie The Velvet Underground i Nico amb prou feines apareixen uns segons i, en canvi, tenim gairebé dos episodis que despleguen amb generositat la seva complexa relació amb Jean-Michel Basquiat i la nova escena underground de la Nova York dels vuitanta. Profusa en documentació audiovisual de tota mena, amb un nombre ingent d'imatges i de pel·lícules casolanes molt poc vistes, la sèrie resulta exemplar a l'hora d'aproximar-se als vessants menys coneguts de la personalitat cultural més important de la segona meitat del segle XX. Algú que va fer de la construcció pública de la seva figura la seva principal obra d'art.
