Movistar Plus+ ha destinat durant dues setmanes un canal fugaç de la plataforma només a Woody Allen, on ha emès vint-i-nou de les seves cinquanta pel·lícules. Com a culminació d’aquest homenatge, ho han complementat amb una entrevista de David Trueba al director. Un día en Nueva York con Woody Allen es desenvolupa a les oficines del cineasta. El programa comença amb un muntatge visual on el passeig solitari de Trueba per Manhattan es barreja amb escenes de les pel·lícules del director nord-americà, de tal manera que, des del primer minut, es fa efectiu un joc molt curiós: el de potenciar una mimesi entre els dos protagonistes. L’analogia física es confirma quan tots dos directors s’asseuen l’un davant de l’altre. La semblança de les muntures de les ulleres, el pentinat o l’estilisme i les tonalitats del seu vestuari crea l’aparença de mirall. Es força l’efecte doppelgänger, buscant una equiparació entre els dos personatges, construint una sintonia gairebé metafísica. Trueba comença el programa aclarint les seves intencions periodístiques: “Woody Allen ha estado en los últimos años más presente en los medios de comunicación por conflictos personales que por su cine. Sin embargo, es su cine lo que nos ha traído a Nueva York para hablar con él”. És una manera d’advertir els espectadors que no pensa fer cap temptativa d’interrogar a Allen per les acusacions de pederàstia, fent servir l’eufemisme dels “conflictos personales” per diluir la part més fosca del protagonista. L’objectiu és estrictament cinematogràfic, però és obvi que, malgrat tot, tothom qui l’entrevista se sent amb la necessitat de justificar-se. Queda clar, doncs, que es tracta d’una conversa de cineasta a cineasta, que comença sense escarafalls d’agraïment. Una breu salutació i la indicació fugaç de la butaca on ha de seure Allen en una sala austera. De decorat, un finestral amb el paisatge de l’omnipresent Nova York des d’una alçada considerable. És com l’al·legoria d’una mirada que ja ha adquirit perspectiva vital. Malgrat tot, Woody Allen no perd pistonada i sembla arrencar la conversa pidolant un inversor per al pròxim projecte, adaptable a qualsevol condició o ubicació geogràfica. Trueba es manté en un paper d’estricte preguntador, sense afalacs gratuïts ni una actitud complaent per caure bé a l’interlocutor. Més aviat sembla voler guanyar-se la seva confiança a partir de conversar estrictament sobre allò que comparteixen: l’amor pel cinema. Trueba repassa la seva trajectòria professional. L’elecció del llenguatge cinematogràfic com a recurs expressiu, les influències del cinema europeu i la menció de pel·lícules concretes que suposen un punt d’inflexió en la seva carrera. Trueba, potser per l’edat venerable del seu interlocutor, 88 anys, en algun moment sembla témer per la seva memòria. Quan li pregunta per La rosa porpra del Caire afegeix “¿La recuerda?”, com si es plantegés la possibilitat que el director hagués oblidat la seva pròpia pel·lícula. Trueba l’interroga sobre el treball amb els actors, el procés fílmic, l’amor i el crim com a arguments eterns i universals, però també per la màgia com a temàtica recurrent. Sembla conèixer totes les respostes de les preguntes que li fa. Malgrat tot, el diàleg es converteix en una entrevista pausada i agradable, potser massa convencional, amb preguntes en què Woody Allen no necessita pensar gaire. L’entrevista conclou preguntant-li pel futur del cinema i el programa acaba amb un lament un pèl ensucrat sobre l’evolució d’aquest art i Allen com a fenomen i final d’etapa. Una conclusió amb la dosi justa de drama per convertir l’entrevista en una petita història més de les que passen a Nova York.
