D'emblema de qualitat a fàbrica de xurros: els títols que han marcat una dècada de sèries a Netflix

Barcelona222 milions de subscriptors i presència a més de 190 països. En 10 anys, Netflix ha canviat la manera en què consumim productes audiovisuals, però també ha vist com la seva marca s'ha devaluat: percebuda al principi com a sinònim de qualitat, avui s'estén la noció que produeix a l'engròs, anteposant la quantitat. Però tot i aquesta pèrdua de prestigi i l'amenaça de Disney+ –que està en plena expansió–, Netflix segueix mantenint la seva posició com a principal servei de streaming mundial, un rol que ha construït gràcies a una muntanya ingent de sèries. Del seu ampli catàleg, que compleix una dècada des que hi van afegir la primera sèrie, n'hem triat deu de significatives per haver jugat un paper fonamental en l'evolució de la plataforma.

Una de les estratègies principals de la plataforma a l'hora de presentar els seus continguts és plantificar el cartell d'Un original de Netflix a l'inici de cada sèrie, encara que en molts casos són productes comprats a tercers que només distribueix. Aquest moviment està present des de la primera sèrie que va presentar, Lilyhammer, la ficció que va suposar l'inici del servei de streaming, encara que popularment sempre s'ha concebut House of cards com el tret de sortida de la plataforma. Protagonitzada per Steven Van Zandt i centrada en les aventures noruegues d'un cap de la màfia, es va estrenar originalment a la televisió pública noruega el 25 de gener de 2012. Dies després, el 6 de febrer de 2012, Netflix pujava els vuit episodis a la seva plataforma, disponible llavors als Estats Units, el Canadà i l'Amèrica Llatina. "Mirant enrere, Lilyhammer potser va ser una elecció poc ortodoxa com a primera sèrie. Però va funcionar perquè era una història extremadament local que podíem compartir amb el món", explicava aquesta setmana Ted Sarandos, coconseller delegat de Netflix. La política iniciada amb Lilyhammer ha tingut continuïtat amb altres ficcions no produïdes pel servei, com ara Derry girls o Peaky blinders.

Estrenada l'1 de febrer de 2013, House of cards va ser la primera producció pròpia de Netflix, un drama que adaptava una sèrie original anglesa i que durant molts anys va ser el símbol d'una plataforma que assegurava que havia arribat per revolucionar la ficció televisiva. Amb noms com David Fincher, Kevin Spacey i Robin Wright, aquest relat sobre manipulació política es va convertir en la punta de llança de la producció pròpia de Netflix, continuada després per Orange is the new black. Després de molt temps sent la sèrie de la qual tothom parlava a la màquina de cafè de la feina, tot es va tòrcer el 2017, quan es van fer públiques les acusacions d'assetjament sexual contra Kevin Spacey. Netflix el va acomiadar de forma fulminant i House of cards va acabar amb una sisena temporada sense Frank Underwood que va passar amb més pena que glòria. Veient els esforços marquetinians que Netflix ha fet per recordar els deu anys de l'estrena de Lilyhammer, és impossible no plantejar-se si l'any vinent Netflix celebrarà amb tant d'entusiasme la dècada de House of cards.

Tot i ser una força hegemònica en el panorama de plataformes, a Netflix se li han resistit molt els premis televisius. Les seves produccions obtenien guardons pels actors, però els premis a millor sèrie ja eren una altra història. L'afortunada d'aconseguir la fita de ser premiada, per fi, amb l'Emmy al millor drama ha sigut The Crown, segurament una de les propostes més clàssiques de la plataforma (però també la més cara). La joia de la corona de Netflix va guanyar el premi gros amb la seva quarta temporada –la que explica els inicis de la relació del príncep Carles i Diana– el 2021, un any en què els seus competidors no eren especialment forts. Anteriorment, sèries com Breaking bad, Joc de trons o Succession, totes elles de canals convencionals com AMC o HBO, li havien robat a Netflix l'opció de ser coronada amb els premis grossos.

Sí, House of cards va ser una obsessió per a molts espectadors adults, però Stranger things, estrenada el 2016, va ser per a Netflix el seu primer gran èxit transversal. Ambientada als anys 80 i amb referències tan nostàlgiques com Els goonies, Stranger things, que explica els fets paranormals que tenen lloc en un petit poble, va posar de manifest que el negoci de les sèries de Netflix podia anar més enllà de la simple distribució si es tocava la tecla correcta. El projecte dels germans Duffer va llançar a la fama Millie Bobby Brown, que encara sent una preadolescent es va erigir en icona de moda, però sobretot va obrir un univers de marxandatgeque aportava nous ingressos a la plataforma. Stranger thingsestrenarà la seva quarta temporada aquest 2022, tres anys després de la darrera entrega. ¿Seguirà el públic tenint ganes de veure les aventures d'uns nens que ara ja són adults?

Netflix busca un públic tan transversal com sigui possible, però això no vol dir que no tingui espai per a ficcions que, en molts casos, podrien ser considerades de nínxol. Un bon exemple d'això és la sèrie d'animació per a adults Bojack Horseman, una de les propostes de Netflix més celebrades per part de la crítica. Ambientada en un món alternatiu en què humans i animals antropomòrfics conviuen, la sèrie explica la història d'un cavall que va ser estrella d'una sitcom dels 90 i que era viu en un estat de decadència i depressió perpètua. Bojack Horseman, que es va acabar el 2020, és la primera sèrie de la plataforma que ha fet el salt a la televisió convencional: l'any 2018, als Estats Units, Comedy Central en va comprar els drets de sindicació per poder emetre-la després de South Park, una altra referència de l'animació per a adults.

El gènere del true crime no el va crear Netflix, però sí que ha ajudat a popularitzar-lo. Making a murderer és un dels exemples més icònics de com la plataforma ha treballat aquest tipus de contingut. Estrenat el 2015, explicava la vida de Steven Avery, un home de Wisconsin detingut i empresonat per agressió sexual i intent d'assassinat. La sèrie documental, de dues temporades, investigava per què Avery havia sigut condemnat si tenia coartada. Making a murderer va causar furor entre el públic, amb alguns fans tan populars com Ricky Gervais, i va guanyar l'Emmy a la millor sèrie documental.

El thriller espanyol és un dels casos paradigmàtics d'una de les característiques essencials de Netflix, donar una segona vida a sèries descartades pels seus canals originals. La història de La casa de papelés de sobres coneguda: la primera temporada, produïda per Atresmedia, es va emetre per Antena 3 sense especial fortuna. Un cop va fer el salt al catàleg de Netflix, el boca-orella va fer que comencés a pujar posicions entre el més vist i la plataforma va veure-hi una oportunitat de negoci. Tres temporades més i l'inici d'una franquícia que es posarà en marxa amb la versió coreana que s'estrenarà aquest any a Netflix.

En els seus inicis la plataforma es caracteritzava per mantenir tots els projectes, però des de fa uns anys sostenir econòmicament una cartera de projectes que no deixa s'ha convertit en un impossible per a Netflix. Per aquest motiu ha començat a cancel·lar sèries sense pietat, algunes de les quals potser no les mirava gaire gent però sí que tenien una base de fans molt sòlida. The OA va ser una de les damnificades d'aquest procés i ni tan sols va poder tenir un final tancat. Aquesta situació s'ha agreujat amb la crisi dels coronavirus, que ha provocat que algunes ficcions, com ara Glow, que tenien entregues finals ja aparaulades no puguin acomiadar-se dels seguidors. El resultat és un catàleg en què sempre mana la renovació constant.

A Netflix hi cap tothom: des de sèries amb ínfules intel·lectuals fins a subproductes. La plataforma té bon ull per detectar projectes pels quals els seriòfils més bel·ligerants no donarien un duro però que tenen un públic que els espera amb candeletes. Virgin River, adaptació de la saga romàntica de Robyn Carr, és una sèrie que no desentonaria en la programació de sobretaula de La 1 o Antena 3 i, alhora, és un dels grans actius de la plataforma. Un melodrama pur i dur –amb girs de guió fàcils i poc treballats– que és un exemple del fons d'armari que també necessita Netflix. Un producte barat però que atrapa els espectadors com mosques.

Hi ha una regla no escrita que diu que pràcticament qualsevol sèrie de Netflix, sigui d'on sigui, pot tenir possibilitats de convertir-se en un èxit arreu del món. Un exemple d'això ha sigut la sud-coreana El juego del calamar, que va viure una explosió de popularitat concentrada en poques setmanes i que va provocar una bogeria col·lectiva al voltant de tot allò relacionat amb el thriller, des del vestuari fins a les galetes. La plataforma no havia fet cap campanya de promoció especial –es va estrenar sense que Netflix en fes cap comunicació a mitjans especialitzats–, així que, un cop més, va ser la força de la recomanació dels espectadors el que va propulsar la sèrie com el contingut més vist de la història del servei. Aquest procés, però a escala més petita, es va experimentar també amb Gambit de dama. Les dues ficcions s'han guanyat un espai destacat en la trajectòria de Netflix, ¿però tindran un impacte real en la història de la televisió?