Una de les sèries més llamineres d’aquests dies és El cuerpo en llamas (Netflix), la ficció basada en el crim de la Guàrdia Urbana. L’impuls per veure-la connecta més amb els instints més primaris que no pas amb la qualitat de la producció: furgar en una història sòrdida i tòxica amb components sexuals i emocionals que la televisió ha alimentat des del sensacionalisme. L’espectador està altament familiaritzat amb els fets i li resulta fàcil endinsar-s’hi. El cuerpo en llamas construeix un relat que s’ajusta a la tesi de la Fiscalia en el judici: la col·laboració entre Rosa Peral i Albert López per planificar l’assassinat de Pedro Rodríguez. En la recreació dels fets, el guió intenta oferir una mirada amb perspectiva de gènere a través de la dona policia que lidera la investigació del cas. Però, així i tot, la sèrie se suma a reforçar la conducta sexual de la protagonista com un reclam comercial. El mateix títol té aquesta doble interpretació entre la combustió d’un cadàver i el desig ardent.
El cuerpo en llamas abusa d’uns salts temporals que confonen i demanen a l’espectador un esforç extra per situar-se. Úrsula Corberó interpreta una Rosa Peral molt plana i òbvia. Sempre veus l’assassina i mai aquesta personalitat seductora que és capaç de convèncer-te o, com a mínim, de fer que la comprenguis. Molts dels matisos que s’intenten introduir narrativament queden anul·lats per una interpretació superficial. L’ús d’imatges simbòliques i de cançons folklòriques amb missatge és sobrer i forçat. Els aspectes més ben encertats de la sèrie són la construcció de l’ecosistema testosterònic de mascles alfa que constitueixen els cossos policials i els diàlegs propis de la testiculina poc il·lustrada. El que atrapa més a l’espectador és, precisament, el compte enrere per arribar al moment de l’assassinat, que és justament la part més desconeguda i on la sèrie ha de jugar amb la hipòtesi. La recreació del judici final està ben sintetitzada.
Però hi ha un aspecte que cal tenir present amb El cuerpo en llamas. Tota ficció basada en fets reals necessita la creació d’uns perfils de personalitat que narrativament justifiquin el crim final. S’ha de teixir una coherència narrativa que empenyi l’acció. I això, a la vida real, no és necessàriament així. I aquí és on es produeixen unes distorsions que manipulen la història. És legítim. El problema és quan tots els detalls que fabrica la ficció per fer més sòlid el relat reforcen en l’espectador una falsa percepció de la veritat. Per aquest motiu és interessant veure el documental Las cintas de Rosa Peral, també a Netflix, un cop acabada la sèrie. Ofereix una entrevista a la protagonista real i inclou els testimonis de la seva advocada, el fiscal i altres implicats en la investigació i el judici del cas. El paper d’Albert López queda excessivament diluït i no s’entén gaire qui assumeix la conversa amb Rosa Peral. Però el documental ens restableix una mirada més complexa de la història i ens recorda que la ficció és capaç de jugar amb l’esperit crític de l’espectador.
