Úrsula Corberó i Quim Gutiérrez: «'El cuerpo en llamas' no va de sexe: no cal una sèrie per explicar els desitjos sexuals de Rosa Peral»

BarcelonaDe ser cares de TV3 –ell va començar a Poblenou, ella a Ventdelplà– a ser dos dels rostres més sol·licitats de l'audiovisual espanyol. A El cuerpo en llamas, estrenada aquest divendres a Netflix, Úrsula Corberó i Quim Gutiérrez es posen a la pell de Rosa Peral i Albert López i s'endinsen en el crim de la Guàrdia Urbana, un dels casos d'assassinat amb més ressò mediàtic dels últims anys. La història, carregada de morbo, i l'intent de Peral de frenar l'estrena han convertit El cuerpo en llamas en el gran llançament de Netflix per a aquesta tardor.

Quin coneixement teníeu del crim de la Guàrdia Urbana quan vau començar a treballar a la sèrie?

— Úrsula Corberó: N'havia sentit a parlar, però molt de passada. Vaig començar a descobrir el cas a través dels guions dels tres primers capítols i després sí que vaig començar a informar-me més a través de portals d'internet i d'amics que havien vist Crims. Però al principi no estava gaire informada del tema.

— Quim Gutiérrez: A mi em sonava que hi havia un triangle amorós amb el resultat d'un mort en el context de la Guàrdia Urbana. I que ella l'acusava a ell, i ell a ella. Em va semblar bastant morbós, però no en sabia més.

¿Que la història tingui aquest component morbós va fer que dubtéssiu a l'hora d'acceptar el projecte?

— Ú.C.: Jo sí, la veritat. Em semblava que s'havia de tractar d'una manera molt fina per tenir un bon resultat i no caure en el culebró, el groguisme o la sexualització de la dona assassina. Hi havia diverses coses que em van fer demanar moltes reunions amb Netflix i amb tot l'equip de la sèrie. Al final em vaig adonar que compartíem una mateixa línia de pensament i ara mateix crec que totes les coses que em preocupaven s'han explicat de la manera més humana possible. S'ha profunditzat al màxim en uns personatges que no són ni malvats ni herois, simplement són persones i víctimes de les seves pròpies conseqüències.

— Q.G.: Jo amb els personatges que cometen actes terribles sempre faig el mateix, blindar-me i pensar que faig un personatge de ficció i que, independentment del judici que pugui provocar en l'espectador, m'haig de donar llibertat creativa. En aquest cas, aquesta frontera l'havia de tenir més clara perquè, a banda que cometen un acte terrible, són personatges reals. Hi ha un mort, unes famílies. Hi havia certes línies vermelles amb què m'havia de quedar tranquil. Dit això, que és tan senzill com que jo creo un personatge de ficció a partir d'un personatge real, vaig anar a fons. Que hi hagués tan material bibliogràfic i audiovisual, en molts moments complex i contradictori, em va ajudar i va fer que fos atractiu crear un personatge de ficció que acaba cometent l'acte que comet i que creu que l'única solució a la seva vida és matar una altra persona. Aquest últim punt és el més difícil, però resultava un repte més gran.

Úrsula, tu parlaves del factor del sexe, que és un element molt important de la història. ¿Creus que es va posar molt el focus en aquest aspecte perquè la persona que era sexualment activa era una dona?

— Ú.C.: Sí. Per exemple, qui diu que un home és sexualment actiu? És estrany, oi? Què vol dir sexualment activa? Tothom és sexualment actiu! Quan em vaig començar a informar del cas vaig pensar: "Guau, a la gent el que li vola el cap és que sigui una dona, que forma part del cos policial, que és mare, sexualment activa i assassina". Per això, em feia respecte. Hi ha gent que ha vist la sèrie i m'ha dit: "Però no hi ha gaire sexe!" La gent esperava...

— Q.G.: Porno!

— Ú.C.: És fort! Clar, el que estem intentant explicar és una altra cosa, és la psique d'uns personatges, aquesta sèrie no va de sexe. Realment penso que, encara que fos una dona que tingués certes llibertats sexuals i es donés el permís de fer el que li rotava, el meu personatge és una dona complexa, amb mancances, que ha tingut una educació en què se li han inculcat unes coses i està confosa. Aquestes necessitats sexuals barrejades amb ambició la porten a actuar d'una manera que no té en compte com les seves accions poden perjudicar terceres persones i el seu voltant. D'aquí a fer una sèrie on només expliquem els desitjos sexuals d'aquest personatge... no necessites vuit capítols per explicar això.

— Q.G.: És un cas que va generar molts titulars i ràpidament tothom es va fer una idea de quin clixé representava cadascú. La sèrie d'alguna manera dona l'oportunitat de pensar com són aquestes persones més enllà dels titulars, com són en la seva esfera íntima. Com aquestes persones tenen una vida privada, desconeguda, i que nosaltres interpretem, que els porten a fer el que van fer. Aquest és el punt complicat. Com dues persones que, en principi, no tenen caràcters psicopàtics acaben pensant que l'única solució per continuar amb la seva vida és matar una altra persona, amb les conseqüències penals que poden tenir i que ells coneixen perquè són policies.

Que fossin policies també va impactar molt. ¿Heu parlat amb agents de Mossos o de la Guàrdia Urbana?

— Ú.C.: Jo vaig fer una mica de recerca personal i m'he reunit amb policies. M'interessava molt reunir-me amb dones policies. Em va sorprendre molt la masculinitat que han hagut d'afegir a les seves personalitats només pel fet de ser dones i estar treballant en un cos policial. Moltes d'elles em deien: "És que si no se't mengen. Van passant els anys i t'adones que dins d'un cos policial la millor opció és comportar-te com ells". Això és heavy. Han de marcar els límits. Em deien que havies de ser molt distant perquè els homes es confonien i creien que volien alguna cosa.

Per a molts espectadors la història del crim de la Guàrdia Urbana està molt vinculada a Crims. Què els diríeu a persones que van veure Crims i ara s'apropen a la sèrie?

— Q.G.: Que no esperin trobar-se el mateix que a Crims. De fet, Crims com a eina de treball va ser fantàstic perquè oferia moltes imatges reals i em va ajudar a crear el personatge de ficció, però a Crims només veus en imatges una part de la història. Sí que tenia imatges reals per agafar-me quan els personatges estan ja fent una certa ficció de la seva pròpia vida: quan són dues persones que saben el que han de dir, quan volen mostrar una cara d'ells mateixos. Però com eren abans? No hi ha imatges d'ells dos d'abans del crim o d'abans de ser jutjats. A mi això m'ha fet trencar molt les banyes: trobar la manera com parlen entre ells, o com es comportaven abans d'aquella imatge icònica del judici en el banc vermell.

— Ú.C.: Això és una ficció. Jo vaig veure Crims després de fer la sèrie i per a mi és més una investigació. La sèrie vol endinsar-se dins dels personatges perquè l'espectador acabi pensant: "Si jo estigués en aquesta situació, actuaria de la mateixa manera?" Per a mi és l'interessant. No convertir-los en herois però tampoc en malvats.

A partir del cas, la societat es va crear una imatge determinada de Rosa Peral i Albert López. Com a persones conegudes que sou, ¿us identifiqueu amb el fet que la gent té una idea predeterminada de vosaltres sense conèixer-vos?

— Q.G.: I tant. De fet, jo no soc una elecció de càsting òbvia per a aquesta sèrie per les atribucions que es fan de la meva carrera. "Aquest noi ha fet més comèdies, me'l crec menys fent coses dramàtiques". Tan senzill com això.

— Ú.C.: Després hi ha una altra cosa, que té molt a veure amb el meu personatge a El cuerpo en llamas, que és la cara que vol mostrar cadascú en determinades situacions. Jo quan estic de promoció no soc la mateixa persona que quan estic menjant uns canelons o un fricandó a casa la meva mare. És veritat! Entenc que cadascú es fa el seu propi personatge quan ha d'exposar-se al públic i sap que serà el centre de les mirades.

— Q.G.: Sense entrar en debats morals, en alguns moments sí que em vaig plantejar que al final són persones reals que veuran algú fent d'ells mateixos. I a mi això em genera cert respecte. I m'agradaria ser just simplement fent un retrat humà.