Per què val la pena veure la nova de 'True detective' amb Jodie Foster

L'estrena fa deu anys de True detective va suposar un canvi de terç en la línia artística de HBO. Per primer cop, la plataforma apostava per una ficció procedimental concebuda, això sí, des de les seves coordenades de qualitat habituals. Érem davant d'una sèrie policíaca d'autor amarada per l'herència del noir nord-americà i en què la psicologia dels protagonistes i els seus vincles pesaven molt més que la simple resolució del misteri policial, just el contrari del que passa en els procedimentals típics. Allò que no es posava en evidència en les primeres temporades de True detective i sí que es manifesta en aquesta quarta que s'acaba d'estrenar és fins a quin punt aquest format beu molt de la ficció nòrdica europea, on s'ha conreat àmpliament a partir de l'èxit de la danesa i pionera en aquest àmbit The killing (2007).

True detective: night country (Noche polar a HBO Max Espanya) s'ambienta a Alaska però s'ha rodat en bona part a Islàndia. De fet, ja havíem vist alguna sèrie d'aquest país europeu en què es desenvolupa la idea d'ambientar una investigació criminal en els mesos en què els habitants viuen immersos en una nit perenne. La foscor exterior funciona com a idiosincràsia del lloc, però també com a reflex de l'estat d'ànim interior de la majoria de protagonistes, sobretot de les dues policies que condueixen la història. La detectiva Liz Danvers (Jodie Foster) investiga la misteriosa mort d'un grup de científics d'un laboratori àrtic els cossos dels quals han aparegut nus enmig de la neu tot formant un grup grotesc. I alhora confronta els fantasmes del seu passat. I l'Evangeline Navarro (Kali Reis), policia estatal en conflicte amb les seves arrels inupiak, viu obsessionada per l'assassinat brutal fa uns anys d'una activista de la seva comunitat, l'Annie, el culpable del qual no s'ha trobat mai. Els sis episodis de la nova True detective s'endinsen en la investigació del cas del present i en els seus possibles vincles amb el del passat.

La sèrie brilla a l'hora de generar una atmosfera de desfici que emana de les particularitats d'aquest lloc sempre fred, fosc i aïllat. També per com ens aproxima a les formes de vida dels inupiak, sobretot a través de les dones que mantenen pràctiques culturals comunitàries vinculades tant a la vida (el part per immersió) com a la mort. La sèrie aprofita aquí, com ja feia a la primera temporada, per introduir un element sobrenatural i apuntar fins a quin punt alguns dels misteris plantejats es poden resoldre o explicar des d'un context no racional, un debat al qual tornen les dues protagonistes cada cop que patrullen plegades. La Liz viu aquest xoc cultural també a casa seva. La seva fillastra és inupiak, i s'implica cada cop més en les manifestacions polítiques de la comunitat, una postura que la Liz menysté com a mera rebel·lia adolescent però també considera una influència a erradicar.

Aquí la sèrie planteja un escenari interessant: ¿pot ser que la protagonista, encarnada per una estrella com Jodie Foster, representi, al cap i a la fi, la figura del colonitzador blanc que ha oprimit el poble inuit a Alaska en tots els vessants, del cultural a l'econòmic? ¿Hi ha la possibilitat que la quarta temporada de True detective, com els procedimentals nòrdics, acabi impugnant tot un sistema i no un individu com a culpable d'un crim concret? Sobre la sèrie plana aquesta tensió de fins a quin punt la inclusió del poble inupiak i les seves problemàtiques quedarà com un simple paisatge de fons per al lluïment d'una (anti)heroïna blanca o Foster es posarà al servei d'alguna manera o altra de les reivindicacions de la comunitat. Val la pena esperar fins a l'últim episodi per resoldre l'enigma.