Per què TVE invisibilitza els responsables de la violència franquista?

El gener del 1969, la policia va arrestar Enrique Ruano Casanova, un estudiant madrileny de dret afiliat al Frente de Liberación Popular i implicat en la lluita antifranquista. Quan encara estava detingut, Ruano va "caure" per un celobert i va morir. La versió oficial va defensar que es tractava d'un suïcidi, però en els ambients militants es va tenir clar que érem davant d'un cas de violència policial. El cas Ruano centra el primer episodi de Las abogadas, la sèrie de Televisió Espanyola (TVE) que ressegueix els anys de la Transició a través de quatre lletrades reals: Cristina Almeida (Elisabet Casanovas), Manuela Carmena (Irene Escolar), Paca Sauquillo (Almudena Pascual) i Lola García (Paula Usero), que van confrontar la dictadura des de la pràctica del dret laboralista. Les quatre van coincidir al voltant del despatx que Carmena havia cofundat al barri d'Atocha i que va ser objecte d'un atemptat terrorista brutal, el gener del 1977, per part de la ultradreta, una matança que emmarca temporalment la sèrie. 

Las abogadas és una creació de la directora i guionista Patricia Ferreira (El alquimista impaciente, Els nens salvatges), que va morir el desembre de l'any passat sense veure la seva producció estrenada. En posar la massacre dels advocats d'Atocha al centre, la sèrie accentua la voluntat de revisar la Transició a partir de la violència que marca el pas de l'estat espanyol cap a la democràcia, alhora que reivindica la lluita militant des de l'àmbit legal. Ruano i l'atemptat a Atocha no són els únics casos rememorats. També es recorda l'assassinat per part de la Guàrdia Civil del sindicalista comunista Pedro Patiño, l'empresonament dels 10 de Carabanchel, entre ells Marcelino Camacho i Nicolás Sartorius, o els últims afusellats pel franquisme el setembre del 1975. Aquesta reconstrucció dramàtica de la memòria històrica, acompanyada de l'ús puntual d'imatges d'arxiu, es duu a terme a través de la feina de les quatre protagonistes, a qui es presenta sobretot en l'exercici de les seves tasques laborals, més que des de l'esfera privada o familiar.

Malgrat aquesta òptica, la perspectiva de Las abogadas respecte a la persistència del franquisme i als conflictes ideològics que marquen aquesta època resulta tova i, en alguns aspectes, covarda. S'apunten moltes de les discussions que protagonitzen les militàncies d'esquerres d'aleshores: la discriminació de les dones en la lluita obrera, el progressiu allunyament de certs militants de l'ortodòxia comunista, la decisió del PCE de no defensar els acusats de delictes de sang d'ETA o del FRAP, o de quina manera les renúncies que impliquen les lluites col·lectives no desgasten a tothom per igual i què hi té a veure el privilegi en tot plegat... Però no s'aprofundeix en cap moment en aquests debats o es plantegen més en l'esfera emocional que en la ideològica. Per altra banda, com s'ha denunciat ja en alguns articles, la sèrie invisibilitza la implicació de persones o diaris concrets en la violència franquista. En el cas de Ruano, s'elideix la pressió que va dur a terme Manuel Fraga Iribarne i el paper que hi va jugar el diari Abc, que a la sèrie es fa passar per un periòdic fictici. Tampoc s'esmenta que els últims afusellats pel franquisme formaven part d'ETA i del FRAP. Per què encara costa tant que les ficcions sobre la Transició concretin de quina manera el franquisme perviu a les institucions democràtiques espanyoles?