'The White Lotus': ¿és la sàtira la nova forma de seguir tolerant els rics?

Un article recent a The Face diagnosticava la tendència a satiritzar els milionaris al cinema i la televisió contemporanis, amb títols que van de l'última guanyadora de la Palma d'Or de Canes, Triangle de tristesa, a la nova The Glass Onion o The menu passant, esclar, per The White Lotus o fins i tot Succession. I constatava com aquesta presumpta burla dels privilegiats estava esdevenint un lloc comú massa còmode. Per una banda, una sàtira forjada a Hollywood mai no atacarà amb prou acarnissament el capitalisme. Per l'altra, resulta més inquietant comprovar com aquest tipus de sàtira funciona com un filtre que ens permet compartir i recrear-nos en l'estil de vida de les elits econòmiques sense sentir-nos culpables. És la quota necessària perquè els milionaris continuïn al seu lloc; i nosaltres, al nostre: ens conformem fent befa dels seus defectes des del sofà tronat de casa, mentre ells segueixen anant de vacances a resorts de luxe.

La primera temporada de The White Lotus s'escapava en part d'aquesta tendència en tant que la ficció de Mike White disparava contra les dinàmiques de classe i abús postcolonial en què s'integraven les formes de turisme dels protagonistes. El canvi d'escenari en la segona temporada, del Hawaii dominat pels Estats Units a la més independent Itàlia, també ha propiciat un canvi en aquest aspecte. White ja no sembla tan interessant en la naturalesa depredadora dels milionaris i, de fet, la majoria de personatges es presenten des d'una òptica menys incisiva, més empàtica. Pel que fa als locals, com si haguessin après la lliçó dels personatges de la primera entrega, els italians treballadors (o no) de l'hotel The White Lotus no es mostren tan servils com els seus homòlegs de l'arxipèlag polinesi. Ans al contrari, fan gala de cert desinterès o fins i tot excel·leixen en noves formes de picaresca per aprofitar-se d'aquests forasters carregats de bitllets.

Homenatge a Antonioni

Per parlar del territori, White ha pres com a referents una sèrie de pel·lícules italianes que mostren un país resistent a ser reduït a una postal acollidora i entranyable per al turista. Un país lluny d'aquell escenari idealitzat que just espera trobar la família d'homes italoamericans quan busquen les seves arrels sicilianes, com si protagonitzessin una nova versió d'El padrí de Francis Ford Coppola. El creador de la sèrie fins i tot homenatja un dels títols fundacionals de la modernitat, L'aventura de Michelangelo Antonioni, en què un grup de joves rics de Roma navega pels volts de Sicília per comprovar com una de les integrants és engolida pel paisatge sense deixar més rastre ni explicacions. En un episodi, White recrea pla a pla una escena posterior amb Monica Vitti, quan els homes de Nono assetgen la Harper (Aubrey Plaza).

La subtrama més sucosa amb diferència d'aquesta temporada, la de la Tanya (Jennifer Coolidge), mostra la Itàlia refinada i decadent com una ratera mortal, una idea conreada també en títols ambientats a Venècia, d'Amenaça a l'ombra a El plaer dels estranys. White actualitza aquest concepte des de la cultura gai, amb gran agudesa i un profund sentit de l'humor negre. Tanya és observada pels seus nous amics homosexuals com una perfecta heroïna de Puccini, una dona ferida d'amor que els transportarà a un èxtasi de felicitat amb la seva mort. I per això l'adoren fins al final. El creador es reserva una resolució fantàstica per a la Tanya, a l'altura d'un personatge alhora commovedor, patètic i narcisista. I digne, en aquest cas sí, de la millor sàtira.