'The Pitt': la sèrie mèdica que aspira a triomfar aquest 2025

Una sensació de familiaritat amara The Pitt, l'aposta de Max per renovar la ficció mèdica. La primera connexió inevitable és amb Urgencias. No debades R. Scott Gemmill, creador d'aquest nou títol, va treballar-hi de guionista a partir de la sisena temporada, el coproductor John Wells hi va exercir de showrunner i el protagonista principal, Noah Wyle, va interpretar-hi un dels metges joves. D'aquesta manera, The Pitt crea un vincle genealògic amb aquella sèrie de Michael Crichton que va marcar el panorama de la ficció televisiva abans del boom de Los Soprano i l'HBO. Fins al punt que un dels temes claus de The Pitt és just la consciència d'assumir un llegat per part d'una generació anterior i transmetre'l als més joves.

L'altra sèrie d'aquella època a què remet és 24. Els quinze episodis de la primera temporada de The Pitt ressegueixen un torn de quinze hores en l'àrea d'urgències d'un hospital de Pittsburgh, des de les 7 del matí, a raó d'una hora aproximadament per episodi. Hi ha a The Pitt la voluntat de recuperar una tendència concreta de la ficció mèdica. Enfront de sèries plantejades des de l'estructura procedimental, com si cada cas clínic fos un enigma criminal a resoldre, i d'altres que se submergeixen en els embolics sentimentals entre els personatges, The Pitt no abandona en cap moment el recinte hospitalari ni deixa de gravitar al voltant de la importància del sistema de salut.

Tot i que Urgencias i 24 siguin les influències òbvies, la sèrie també s'emparenta amb tantes altres pel·lícules i sèries europees que converteixen l'hospital en el camp de batalla de les problemàtiques del sistema. La tensió de fons sempre és entre un equip de professionals sanitaris entregats a la seva feina i unes condicions laborals que no els permeten atendre els pacients com caldria. Un quasi gag recurrent és el del malalt a la sala d'espera cada cop més enrabiat perquè veu com sempre hi ha algú que passa davant d'ell en el triatge. Sembla que l'hospital manté sobresaturades les urgències per no haver de traslladar els malalts a planta i així estalviar-se les despeses que suposa l'hospitalització convencional. Tanmateix, en una sèrie que sap fer-se ressò de problemàtiques candents als Estats Units com la letalitat del fentanil, la ingerència dels progenitors en els drets reproductius de les filles menors d'edat o la manca d'ajudes a la dependència, es troba a faltar, almenys en els deu episodis disponibles per a la premsa, un abordatge més explícit del paper de les grans asseguradores en el desmantellament de la sanitat com a base d'una societat igualitària.

La narrativa (gairebé) en temps real, però dispersada en entregues setmanals, genera una estranya distorsió. La sèrie transmet aquesta dinàmica que va instaurar Urgencias de conflictes sempre nous i sempre a resoldre a contrarellotge que s'entrecreuen i se superposen. Però, alhora, encapsula en una única jornada un reguitzell de personatges i trames les evolucions dels quals seria més pròpia de períodes molt més extensos. Això és un mal menor davant d'un altre problema més evident. Per a qui segueixi sèries mèdiques, no només Urgencias, The Pitt no proposa gaires novetats. La majoria d'escenaris són previsibles o fàcils d'anticipar: el primer pacient que se li mor a un dels metges novells, la baixada de fums a l'estudiant massa arrogant, l'emergència gradual del record traumàtic de la covid, la reconducció feliç d'alguns conflictes que al principi semblen enquistats… Per això, el principal mèrit de la sèrie és aquest tornar a posar en el centre la reivindicació d'una pràctica mèdica amb perspectiva humanista i consciència col·lectiva.