Estrelles del pop i sadomasoquisme a la polèmica nova sèrie de director d''Euphoria'
Sam Levinson presenta a Canes 'The Idol', una mena de 'Cinquanta ombres d'en Grey' a l'estil HBO
Canes (França)Abans d'estrenar-se el 4 de juny a la plataforma ja rebatejada com a Max, The Idol, la nova sèrie del creador d'Euphoria, ha aterrat a Canes acompanyada de diverses polèmiques. La primera versió d'aquesta minisèrie sobre la relació tòxica entre una estrella femenina del pop i el líder d'una secta la dirigia una cineasta, Amy Seimetz (She dies tomorrow), a qui van fer fora amb un 80% dels episodis ja rodats per traslladar la responsabilitat a Sam Levinson. L'home rere Euphoria va reescriure i tornar a filmar bona part del metratge perquè sembla que el cocreador i protagonista masculí de The Idol, Abel Tesfaye (àlies The Weeknd), patia perquè la sèrie estava adquirint una perspectiva "massa femenina". La revista Rolling Stone, per la seva part, es va fer ressò de diverses complicacions en el rodatge. L'equip d'aquesta producció de HBO va desmentir les acusacions més negatives que se'ls han fet aquests darrers mesos en la roda de premsa a Canes.
El primer episodi de The Idol (a Canes n'hem pogut veure dos dels sis totals) ens endinsa en les interioritats de la indústria de la música pop als Estats Units. És un dia carregat de feina per a l'estrella Jocelyn (Lily-Rose Depp) i el seu entorn. Mànagers, portaveus de la discogràfica i de la promotora de concerts i assistents diversos intenten apagar els diferents focs que s'encenen sobre la marxa. Levinson transmet el frenesí estressant que genera la feina de l'estrellat. I el farceix amb comentaris sobre les qüestions més polèmiques ara mateix a la indústria audiovisual. En una possible referència a Euphoria, diversos personatges discuteixen sobre la tendència a romantitzar les malalties mentals. En un altre moment, es fa viral un selfie de la protagonista amb una escorreguda de semen sobre el rostre. Poc abans, el mànager que encarna Hank Azaria tanca en una cambra l'assessor d'intimitat perquè no deixa que la Jocelyn es faci fotos amb els pits a l'aire. Una clàusula al contracte ho impedeix per tendir al "risc zero", però la Jocelyn reivindica que és el seu cos i en fa el que vol. Aquesta declaració sembla legitimar que la protagonista es mostri amb models de roba que ensenyen més que no tapen, en una construcció hipersexualitzada de la seva imatge que, segons els responsables, vol sintonitzar amb la de tantes altres estrelles del pop. I Levinson cita directament Instint bàsic en una escena, com si es posés de model les protagonistes del cinema de Paul Verhoeven, que converteixen l'agència sobre la sexualitat pròpia en la seva arma de poder. Però no sembla aquest el tracte que tenen reservat a Jocelyn...
The Idol canvia de to quan entra en escena Tedros, el responsable d'un club nocturn a qui dona vida l'estrella de la música The Weeknd. En una seqüència en què es transmet l'excitació intoxicant d'una nit de festa, els protagonistes s'atrauen com pols magnètics oposats. Joycelyn creu trobar en Tedros un home i productor que l'estimula a explorar la música i la vida des d'un vessant molt més personal i arriscat. Però no som davant d'una passió típica, perquè ella no tarda a mostrar l'ardor que li provoquen certes pràctiques d'autoestimulació masoquista. Tot i que en els dos primers episodis amb prou feines s'intueix, rere la imatge de seductor atractiu amb pocs escrúpols, Tedros amaga la seva faceta de guru d'una secta. La veritat és que fins on hem vist a Canes, la suposada transgressió en el vincle que forgen els protagonistes s'apropa més a una variant de prestigi, molt HBO, de Cinquanta ombres d'en Grey que no pas a una exploració políticament incorrecta de tabús sexuals. Ens falta acabar de veure la sèrie per constatar si a Levinson i Tesfaye això dels homes tòxics però dominants i les dones sexis i patidores, els fascina i excita més que no pas els incomoda.