La violència de 'The Continental' no és la de 'John Wick'

Comparar els films de John Wick amb la seva preqüela televisiva, The Continental, permet aprofundir en la distància entre la concepció cinematogràfica d'una saga d'acció i la producció més impersonal i estandaritzada de continguts televisius. Les quatre pel·lícules protagonitzades per Keanu Reeves s'han convertit en peces de culte perquè els seus responsables reivindiquen una forma específica d'entendre l'acció violenta a la pantalla que entronca amb tot un llegat històric. Exalten l'art cinètic i artesanal d'un tipus de violència vinculada al cos, a l'energia física i a la composició coreogràfica. Alhora, la construcció dramàtica del protagonista lliga amb la tradició d'entendre l'assassí a sou des d'una perspectiva gairebé religiosa o espiritual, com una mena de monjo apartat del món que s'entrega a perfeccionar la seva pràctica i es regeix per uns codis de conducta insubornables.

Com a adaptació en format minisèrie, The Continental es queda amb l'argument i la idea bàsica de l'imaginari John Wick. Aquesta preqüela explota el lloc comú d'explicar la història d'origen d'un personatge, Winston Scott (encarnat per Ian McShane als films i per Colin Woodell a la sèrie), el futur responsable de l'hotel del títol, com un trauma tràgic. A través de tres episodis, es ressegueix el procés en què Scott acaba prenent el poder al Continental, fins aleshores en mans del sàdic Cormac O'Connor, a qui dona vida Mel Gibson. Per tant, tenim l'hotel com a zona franca d'assassins a sou; no hi falten els esclats de violència desmesurada; també apareix la xarxa subterrània de petits delinqüents que esdevenen còmplices necessaris en certes operacions; i el protagonisme multicultural remet igualment a les formes asiàtiques i afroamericanes d'autodefensa física. Però The Continental renuncia a l'essència de John Wick: la concepció visual d'aquesta idea d'entendre la violència. Els creadors semblen voler donar la raó als qui proclamen que les sèries privilegien la narració més bàsica per sobre del conreu de la posada en escena audiovisual.

L'estètica ciberpunk de 'Blade Runner'

No ens trobem pas davant d'una sèrie dolenta. The Continental busca el prestigi a partir de tenir cura dels valors de producció. Recrea la Nova York dels anys setanta des d'un artifici autoconscient, que acosta la imatge de la minisèrie a l'estètica ciberpunk de Blade Runner i al retrofuturisme art déco. Les escenes hiperviolentes, malgrat no acostar-se ni de lluny a les set pieces magistrals dels films de John Wick, estan editades amb certa voluntat d'estil. I el conjunt d'intèrprets trasllada una idea d'elegància lligada també als setanta més contraculturals. Tot plegat desprèn un cert regust de pastitx de prestigi, de refregit de qualitat d'una sèrie de referències evidents. Pel que fa a la música, s'aposta de nou per sobrecarregar la banda sonora de grans temes de l'època, ja sigui per subratllar allò que ja veiem, com quan els 999 proclamen allò de "I believe in homicide" en la seqüència en què un veterà assassí a sou segueix exercint la seva vocació per lliure, bang, bang, bang, o ja sigui, dins d'aquesta mateixa mètrica, per atorgar un to determinat a una escena a la manera de Quentin Tarantino, com quan sona Bang bang (my baby shot me down) en electrificant versió de Terry Reid en el flashback al Vietnam que presenta el personatge femení més tarantinià de la sèrie. Això sí, Mel Gibson ho dona tot en els seus moments de rauxa assassina.