El terror en espiral de Junji Ito retorna com a sèrie de culte

"Per què no fugim d'aquest poble?", li suplica en Shuichi a la Kirie quan ella el passa a buscar a l'estació, tot just a l'inici del primer episodi d'Uzumaki. La noia ja se'ns ha presentat al pròleg com a narradora dels estranys successos que afecten Kurouzu, aquesta població japonesa vora el mar on viuen la parella de joves protagonistes. El noi està preocupat perquè el seu pare s'està obsessionant de manera malaltissa amb les espirals. Creu que aquesta forma està apoderant-se de Kurouzu com una maledicció epidèmica de la qual només podran escapar marxant a un altre lloc. Uzumaki és l'esperada adaptació del manga homònim de Junji Ito publicat entre 1998 i 1999, un conjunt d'històries sobre com el terror en forma d'espiral s'apodera de Kurouzu, que es poden trobar aplegades en català en un únic volum editat recentment per Planeta Cómic. Adult Swim planejava des del 2019 portar a la pantalla aquest còmic de culte, però les dificultats per restar fidel a un original amb tantíssima personalitat i la pandèmia van anar endarrerint la producció. La cadena nord-americana d'animació per a adults ha tingut la vista de confiar l'adaptació a un equip de professionals japonesos comandats pel director Hiroshi Nagahama, capaços de mantenir-se fidels a l'esperit artístic del manga original.

Uzumaki, el manga, va aparèixer en el moment d'auge del J-Horror, el corrent de cinema de terror japonès que va tenir en The ring (1998), de Hideo Nakata, la seva representant més il·lustre. Però la proposta d'Ito també recull el llegat d'una tendència habitual en la cultura japonesa de l'últim terç del segle XX, l'exploració de les tendències més extremes de l'horror. A diferència d'altres autors, el mangaka no treballa tant amb el gore o la violència sexual sàdica com a principals recursos per trasbalsar les audiències. Ito pren com a referència l'horror còsmic de H.P. Lovecraft i el porta un pas més enllà. A Uzumaki, el concepte d'un terror abstracte s'encarna en una forma geomètrica concreta, l'espiral, una manera de connectar també amb algunes propostes d'avantguarda com el surrealisme i de visualitzar estructures de pensament obsessives que esdevenen una condemna fatal en elles mateixes.

Ito introdueix aquesta inquietud plàstica, gairebé experimental, d'atorgar a les formes un protagonisme i una vida pròpies en el context d'una ficció accessible per a tots els amants del terror. De fet, la fluïdesa narrativa del còmic és potser el que més pateix en el trasllat a la pantalla. El primer episodi d'Uzumaki concentra en poc més de vint minuts diferents històries de l'original literari i pot generar a l'inici una certa confusió. Però aquest primer tast d'una sèrie conformada per quatre episodis confirma que els responsables en cap cas han adulterat o aigualit la pertorbadora força de la història dibuixada d'Ito: mantenen aquell blanc i negre entre la línia clara i les atmosferes expressionistes, generen el mateix efecte xocant amb algunes de les seves imatges més trasbalsadores, properes al body horror, i atorguen el moviment necessari a aquestes espirals que trastoquen els diferents personatges. La banda sonora de Colin Stetson, un compositor que ja s'ha fet notar al cinema de terror amb les seves partitures per Hereditary (2018), Color out of space (2020) o El menú (2022), acompanya amb tonalitats discordants la progressiva angoixa que s'apodera d'una sèrie destinada a ampliar, per la seva singularitat en la ficció televisiva, el culte que ja arrossega el manga original.