La sèrie sobre com Simone Biles ha canviat la forma d'entendre l'esport

La docusèrie sobre Simone Biles a Netflix arrenca amb un rotund fracàs. Els Jocs Olímpics del 2020 a Tòquio havien de consagrar la gimnasta dels Estats Units com una de les millors de la història a partir d'un exercici inèdit i insuperable. Però les expectatives generades al voltant d'aquesta fita van enfonsar-se quan l'esportista no va ser capaç d'executar la pirueta esperada. I, visiblement decebuda, va acabar abandonant aquella competició. Biles va ser víctima del que les gimnastes nord-americanes denominen un twistie, un bloqueig mental momentani que et fa perdre la consciència sobre el propi cos i la seva disposició en ple exercici aeri, amb tot el perill que comporta en una disciplina on el més petit error pot desembocar en un accident fatal. A Biles no li van fallar ni l'entrenament ni la disciplina. El problema raïa en la salut mental.

Simon Biles vuelve a volar traça la trajectòria de superació de Biles des de Tòquio fins als Jocs Olímpics d'enguany a París. La sèrie es divideix en dues parts. La primera, ja disponible, s'estén fins just abans dels Jocs, i una segona que s'estrenarà a la tardor, se centrarà en l'experiència de Biles aquest estiu a la capital francesa. L'estructura de la sèrie, que parteix d'una derrota, no és inèdita en les narratives del triomf típicament nord-americanes, ans al contrari. Als Estats Units, la popularitat de les estrelles es forja a partir del renaixement després d'una caiguda estrepitosa més que no pas a partir de carreres impecables que només sumin èxits. Allò que singularitza el discurs de Simon Biles vuelve a volar és com la sèrie situa aquesta crisi de l'atleta com un abans i un després en la forma d'entendre l'esport al seu país. La contribució de Biles no es limitaria només a les impressionants rutines gimnàstiques que ja s'han batejat amb el seu nom, sinó també en com ha trencat amb el tabú de la salut mental en aquest àmbit.

La sèrie no ho concreta de forma explícita, però elabora un discurs de canvi de paradigma entre l'era en què Europa de l'Est dominava aquest esport i l'època en què triomfen esportistes afrodescendents. Els dards no es llancen contra les medallistes d'aleshores (a qui amb prou feines s'esmenta) sinó contra el model d'entrenament que representaven, que haurien importat als Estats Units la parella que formaven Bela i Marta Karolyi, entrenadors de Nadia Comaneci i artífexs dels primers èxits internacionals de l'equip nord-americà. Els Karolyi s'identifiquen amb una forma d'entrenament tòxica i abusiva que avantposava l'èxit a la salut física i mental de les atletes, sovint menors d'edat. També van ser ells qui van propiciar el context perquè el metge Larry Nassar abusés de més de 250 noies, entre elles la mateixa Biles. Aquesta concepció de l'esport seria la que deixa enrere Biles després de demostrar que tenir cura del benestar emocional no entra en contradicció amb la disciplina i l'esforç per arribar a dalt de tot del podi. A la sèrie també s'apunta a un altre tabú que la nord-americana hauria contribuït a esquerdar, el del cànon de feminitat que fins aleshores imperava a la gimnàstica, marcat per noies blanques i de cabells llisos. Amb el que no trenca la sèrie és amb el culte individualista a la triomfadora. Fins i tot quan es parla de lluites col·lectives com la denúncia a Nassar o la impugnació dels Karolyi, les testimonis queden supeditades a construir la narrativa que afavoreix la protagonista, i no a ressaltar fins a quin punt altres atletes van ser claus per poder desactivar aquest model tòxic d'entrenament esportiu.