'Sicília sense morts': la gran ficció sobre la Mallorca corrupta arriba a les pantalles

"Adesiara es pregunta si deuen ser comparables les atmosferes de corrupció de Mallorca i de Rússia. Allà és molt pitjor, admet [...]: la meitat d'aquests corruptes d'aquí, allà els haurien assassinat de qualsevol manera... Però [...] per ser una illa tan petita atresora un potencial de corrupció que desvirtua el sentit de la democràcia". Així reflexiona la Ludmila, la periodista d'origen rus que a la novel·la Sicília sense morts de Guillem Frontera encapçala la investigació sobre les rates mortes enviades al president del Govern Balear a la ficció, José Antonio Bergas, i tota la possible trama criminal que s'hi amaga darrere. IB3 i Filmin han estrenat ara l'adaptació d'una de les novel·les més potents de la literatura catalana actual. A Sicília sense morts, la sèrie, la Ludmila passa a ser l'Aina (Mar Fiol), la intrèpida periodista que ens condueix pel laberint de corrupteles polítiques i empresarials a l'illa, i que aquí es mostra un pèl més distanciada de la figura del Mateu (Pep Tosar), el veterà escriptor que l'ajuda amb el cas.

Dirigida per Lluís Prieto, el referent més pròxim de Sicília sense morts és Crematorio (2011), la sèrie de Canal+ que adaptava el llibre de Rafael Chirbes sobre la corrupció al País Valencià, i que va suposar la primera ficció televisiva que a l'estat espanyol s'emmirallava en el model de la HBO. Som davant d'una ficció amb una factura visual sòlida i ben cuidada, que ha pres bona nota dels thrillers polítics i periodístics serials per adaptar-ne les dinàmiques a l'imaginari mallorquí. La sèrie resulta prou fidel al text en què s'inspira més enllà de canvis comprensibles o esporgades inevitables. Alguns personatges fins i tot cobren més protagonisme, com l'Elvira (Ruth Llopis), la "desperate housewife" del president balear, aquest polític afí al falangisme i militant d'un partit espanyolista esquitxat pels escàndols que encarna a la perfecció un Fèlix Pons amb una inquietant retirada física a Xavier García Albiol.

L'arc dramàtic de l'Elvira fins i tot propicia una aparició puntual però estel·lar de Maria de la Pau Janer com a periodista de xafarderies. Tanmateix, a alguns personatges els manca més dimensió dramàtica, la que permet que t'impliquis més en les seves desventures o que et fascinin en allò que tenen de repulsiu (la necrofília del Ventura, per exemple, tan ben perfilada en el llibre i aquí absent). També es fan esperar massa els girs de guió potents i se'n ressent el ritme intern general.

Però Sicília sense morts confirma el bon nivell de les sèries de producció pròpia d'IB3, d'on han sorgit títols de culte com Mai neva a Ciutat, la millor ficció audiovisual en català sobre la generació mil·lennial. En aquest retrat de les trames de corrupció política a Mallorca també resulta exemplar com normalitzen sense complexos l'ús del català entre els molts personatges (i intèrprets) de la història amb arrels fora del nostre àmbit lingüístic, des de mafiosos russos fins a empresàries alemanyes, passant per violoncel·listes de l'Europa de l'Est i treballadores de la llar afrodescendents.

En una entrevista a l'ARA, Guillem Frontera citava un comentari de Xavier Bru de Sala en què es preguntava "per què, a Catalunya, on també hi ha hagut molts casos de corrupció, no surten novel·les així". Tot i que algunes novetats literàries recents han començat a cobrir aquest buit i, malgrat que la segona temporada de Nit i dia es capbussava en una trama de corrupció política local, ens mancaria encara una sèrie específica sobre el tema com Sicília sense morts.