La sèrie sobre Terenci Moix que es distancia del relat hegemònic de la Gauche Divine

Per a moltes persones de la nostra generació, crescudes entre els anys setanta i vuitanta, la ruptura entre Terenci Moix i Enric Majó va ser un dels primers signes de normalitat queer al nostre entorn mediàtic. La fi de la relació entre l'escriptor i l'actor es va esbombar com qualsevol altra xafarderia de la premsa rosa sense que la condició homosexual dels protagonistes es considerés un tema a tenir en compte. A Terenci: la fabulació infinita, la separació entre tots dos cobra una especial importància, sobretot perquè Enric Majó aprofita per dir-hi la seva com no ho havia fet abans. Com també s'esbrava Pablo Parellada, l'última parella de Moix, de qui el separaven, entre altres coses, trenta anys de diferència.

Com sol ser habitual en les produccions originals de Filmin, els creadors d'aquesta docusèrie sobre l'autor de No digas que fue un sueño són relativament joves. Marta Lallana, que forma part del boom de noves directores a Catalunya amb títols com les remarcables Ojos negros i la pendent d'estrena Muyeres, s'encarrega de la direcció, i cofirma el guió amb Álvaro Augusto. Aquesta distància generacional explica en part la personalitat de la proposta. No som pas davant del típic biopic hagiogràfic que combrega amb la imatge idealitzada de l'escriptor construïda per ell mateix i pel seu entorn més proper. Això potser explica algunes de les absències més cridaneres entre els entrevistats, com la de Maruja Torres. Però tampoc es pot reduir la visió que s'ofereix d'en Terenci a aquell lloc comú de les llums i les ombres. Lallana i Augusto s'hi aproximen des d'una perspectiva concreta, la de la construcció de Terenci Moix com a fascinant figura mediàtica amb el component queer avançat al seu temps que això va suposar i les contradiccions respecte a la seva vida íntima, que assenyalen no només les seves exparelles, també altres testimonis com una Colita fantàstica en la seva franquesa verbal i en l'ús del ventall per rematar silencis i observacions, i la fillola de l'escriptor, Anaïs Schaaff.

La creació d'un personatge públic carismàtic

La sèrie s'interessa sobretot per com Moix es crea a ell mateix com a personatge públic carismàtic, i de quina manera això dibuixa un perfil concret d'artista, aquell que prefereix adorar una imatge ideal de la persona estimada que no pas estimar la persona en concret, el que substitueix la vida per la seva fabulació. Tot plegat amb una forma queer d'entendre la cultura força avançada en el seu temps, amb la celebració des de la intel·lectualitat d'una certa cultura de masses o el gust per les estètiques de l'excés i el melodrama. Una reivindicació de l'homosexualitat amb el seu punt d'hipocresia, tan habitual entre els membres de la Gauche Divine, que es fa palesa en el menyspreu a la militància de carrer o en el desencaix en el grup de la figura d'en Pablo.

Terenci: la fabulació infinita, per tant, es desmarca del relat oficial i hegemònic que la Gauche Divine porta escrivint sobre ella mateixa des de fa mig segle. Però la sèrie també presenta les seves mancances. Es troba a faltar que no es comenti res de la seva relació, mitificada o no, amb Pier Paolo Pasolini, per exemple. Però, sobretot, costa d'entendre que, en un documental sobre un escriptor tan popular com Terenci Moix, amb prou feines s'incideixi en la seva dimensió literària, més enllà d'un clip que il·lustra com el mateix Terenci sacrifica la seva persona literària a l'altar de la popularitat televisiva. Manquen els testimonis que aprofundeixin en la seva condició d'escriptor, que es parli de la bomba que va suposar El dia que va morir Marilyn (1969) i de les seves complexes relacions amb l'esfera cultural catalana, molt simptomàtiques també de tot el corrent ideològic d'una època.