Cau 'Adolescència' en el mateix mal sobre el qual avisa?
La sèrie vol entroncar amb la tradició de l'ús del pla seqüència en el realisme social, no només britànic
'Adolescència'
- Creada per Jack Thorne i Stephen Graham
- En emissió en VOSCat a Netflix
Hi ha hagut poques presentacions en pantalla més impactants que la de Tim Roth, quan va debutar en la producció televisiva Made in Britain (1982), d'Alan Clarke. El film arrenca amb un primer pla de l'actor, que porta una esvàstica pintada al front i esgrimeix una mirada desafiant mentre avança cap al tribunal on serà jutjat per una agressió racista. La càmera el segueix en un pla seqüència puntuat per un tema punk que li injecta una agressivitat indefugible a l'escena. Made in Britain forma part de la tradició d'un model de televisió britànica que va convertir l'audiovisual en un territori de confrontació dels conflictes socials del país, tradició de la qual formen part de Ken Loach a Andrea Arnold, i també Clarke, potser el més agosarat de tots.
A Made in Britain ja es plasmava la tendència d'alguns menors britànics a abraçar la violència ultra com a resposta a un descontentament generalitzat. El film no intentava justificar el protagonista, però deixava clar que el sistema agreujava, més que no pas solucionava, la situació. Made in Britain va suposar el film en què Clarke descobria el potencial de la steadicam per elaborar plans seqüència, un mestratge que portaria a la màxima expressió Elephant (1989), la seva visió sobre els Troubles a Irlanda. L'aparició de la steadicam a mitjans dels anys setanta va incrementar el recurs del pla seqüència, però també en va variar, en part, la significació original: la del compromís amb una representació no manipulada de la realitat, tal com defensava el teòric André Bazin.
La sèrie Adolescència ha reactivat la conversa al voltant del pla seqüència únic com a recurs estrella de la posada en escena. En adoptar-lo, els responsables de la sèrie volen inscriure's tant en aquesta tradició social de la televisió britànica com en la concepció baziniana que identifica aquest recurs com el més fidedigne a l'experiència del món real. Tot això per posar en el centre del debat un d'aquells problemes coneguts, però poc discutits: la pèrdua de control per part dels adults dels menors intoxicats pels discursos que naturalitzen la violència cap a les dones. Adolescència no ha sorgit de la BBC ni de Channel4 sinó de Netflix, on ha aconseguit singularitzar-se en bona part gràcies a aquesta opció tècnica, que ha esdevingut un reclam d'allò més efectiu. Els creadors tenien clar que el pla seqüència únic també arrossega avui en dia una aura de prestigi, una demostració de virtuosisme que certificaria la qualitat el producte.
La qüestió és que, vista la sèrie, els plans seqüència en què es desenvolupen cadascun dels quatre episodis no resulten uns agents tan diferenciadors com esperàvem de les posades en escena sense un propòsit significant habitual a Netflix. El moviment de càmera continu ajuda a mantenir atenta l'audiència, i sovint es posa la coreografia dels esdeveniments al servei de la realització, i no pas al contrari. Malgrat la innegable vocació realista d'Adolescència, la seva estratègia principal respon a l'exhibicionisme més que a la transparència. No només el del director, també a l'exhibicionisme dels intèrprets, sobretot el d'un Stephen Graham que es reserva el lluïment final de la funció. Aquí és on trontolla més la proposta: Adolescència és l'enèsima narrativa en què maten una dona, i un altre menor és l'assassí, però la víctima a qui hem de compadir és un home adult. Potser la sèrie acaba caient en el mateix error sobre el qual alarma: no parar prou atenció a aquesta adolescència que se suposa que tant ens preocupa.
