Per fi, una sèrie d'esports plenament gai... i és de dones, esclar

A Elles donen el cop (1992), de Penny Marshall, la pel·lícula de ficció inspirada en l'existència històrica als Estats Units d'una lliga professional de beisbol femení entre 1943 i 1954, la Dottie, la protagonista a qui dona vida Geena Davis, no es pren seriosament l'esportista que porta dins. Esposa i mare de família exemplar, no ha qüestionat mai el seu lloc al món. Fins que un context concret li permet escapar-se del seu rol al servei de la família. Ens trobem en plena Segona Guerra Mundial, i la crida a files de milers d'homes propicia que moltes dones ocupin els espais que habitualment els han estat vetats en l'àmbit públic: a les administracions, a les fàbriques, a l'esport de Primera Divisió... Amb el marit a fora, la Dottie pot certificar que n'és, de bona, jugant al beisbol. Fins que l'home torna i ella s'adapta a la reinstauració de l'ordre patriarcal.

La nova versió serial d'Elles donen el cop, a cura de Will Graham i Abbi Jacobson, parteix de la mateixa idea: amb el marit a la guerra, una dona com qualsevol altra de l'Oest Mitjà aprofita per alliberar el seu vessant esportista. Però aquí, la Carson (Abbi Jacobson també interpreta el paper protagonista) descobreix un altre tret reprimit de la seva identitat: en el fons, li agraden les dones. Així, a la sèrie es reivindica un aspecte clau de l'esport femení. Mentre l'esport d'homes ha fonamentat el model més conservador i fins i tot tòxic de la masculinitat, el de noies ha permès històricament a moltes dones fugir de la feminitat i l'heterosexualitat hegemòniques que se'ls imposava com a cotilla vital.

La Carson s'adona que és lesbiana de la mà d'una altra jugadora, la Greta (D'Arcy Carden, en una variació del personatge que al film dels noranta encarnava Madonna). I de mica en mica va veient que no són les úniques a l'equip. Ellas dan el golpe (A league of their own) no es limita a incorporar un parell de personatges queer, sinó que es desplega com una sèrie plenament lèsbica, on totes les protagonistes i moltes secundàries són gais. També un nou personatge que no apareixia al film, la Max (Chanté Adams), una esportista afroamericana que a l'hora de jugar al beisbol s'enfronta als problemes específics de la discriminació racial. La sèrie ofereix una panoràmica diversa i rica de l'experiència lèsbica, i visibilitza les formes populars de resistència queer, d'abans que s'articulessin una teoria o una pràctica militant al respecte.

Com la pel·lícula, la sèrie es presenta com una comèdia dramàtica de bons sentiments. En alguns aspectes, aquest registre resulta molt positiu. Els creadors inscriuen així històries de dones lesbianes en narratives que històricament els han estat negades: en relats sobre el triomf, sobre complir els somnis, sobre viure en comunitat, sobre ser feliç malgrat tot en un context repressiu. Alguns dels millors moments tenen a veure amb el protagonisme coral i com funcionen de bé molts dels personatges secundaris. Es transmet l'energia positiva que es genera entre les protagonistes, sobretot en seqüències com la de l'speakeasy queer o l'emotiu gir en el partit final que subverteix la idea de competició com a objectiu únic de l'esport. El registre humorístic de vegades grinyola perquè és més propi d'una comèdia indie moderna (Jacobson és la cocreadora i coprotagonista de Broad City, i Graham el showrunner de Mozart in the jungle) que d'una ficció ambientada en els anys quaranta. També carrega l'excessiva tendència als discursos motivadors i a la resolució fàcil de conflictes espinosos. Tant de bo una segona temporada per plantejar escenaris més complexos.