Es pot ser feminista i defensar reines i princeses?

Sofia Coppola va convertir Maria Antonieta en el paradigma de l'adolescent empresonada dins d'una gàbia d'or. En un biopic heterodox que ha deixat empremta en el cinema i les sèries posteriors, la directora nord-americana projectava en la reina de França el seu interès en aquesta experiència de feminitat des d'un privilegi que no deixa de sentir-se com una presó. En el llibre que li va dedicar, Stefan Zweig reflexiona sobre l'interès dramàtic de la monarca. Per a l'escriptor austríac, Maria Antonieta és una reina mediocre que la història acaba convertint en personatge tràgic a través del paper que li destina la Revolució.

Quina visió de la sobirana transmet la creadora Deborah Davis en la sèrie que ha estrenat Movistar+? Maria Antonieta arrenca amb un malson de la protagonista (Emilia Schüle), ja instal·lada a Versalles, en què la veiem corrent per la Galeria dels Miralls, intentant escapar-ne sense èxit. Davis entronca així amb la idea base de la pel·lícula de Coppola, que a més situaria el film als antípodes del conte de fades tradicional: per a una jove, esdevenir princesa no resulta un somni fet realitat, sinó caure en un sistema d'opressió patriarcal. Perquè una sobirana val només si pot parir hereus al tron. Perquè reis i reines no gaudeixen d'un dret total a la vida privada, atès que la seva sexualitat, la seva salut o la seva aparença són qüestions d'estat. Els primers episodis de Maria Antonieta subratllen aquests aspectes des d'un vessant a priori feminista: se'ns presenta la protagonista com una adolescent desvalguda en un entorn que li és hostil, un escenari amb el qual es pot identificar qualsevol noia. Per remarcar-ho, la dama de companyia s'assimila a una mena de governanta de Rebeca, obsessionada amb el record de l'antiga reina, el retrat de la qual presideix la cambra de la nova delfina, mentre que les tietes de Lluís XVI semblen les germanastres de la Ventafocs.

Ostentació versallesca

Aquesta ficció del Canal+ francès té clara la seva vocació internacional. Malgrat ser una coproducció francesa filmada en localitzacions reals de Versalles, i amb un vestuari excels que firma Dior, s'ha rodat en anglès amb intèrprets internacionals. En aquest cas, França ha tingut clar que l'ostentació versallesca prerevolucionària és un valor de mercat més potent que la liberté-égalité-fraternité. Ja posats a globalitzar Maria Antonieta, la sèrie l'ha passat pel filtre d'un suposat feminisme pop. Maria Antonieta es passa bona part de la sèrie confrontant la inoperància sexual del seu marit, Lluís XVI, mentre va "empoderant-se": troba el seu propi lloc a Versalles, crea el seu propi estil de moda admirat per la cort i el poble, flirteja amb una possible bisexualitat i acaba aconseguint, via intercessió del seu germà, que l'espòs compleixi amb els deures conjugals.

La primera temporada acaba amb una estampa històrica: Maria Antonieta i Lluís, acompanyats per la primogènita i el nounat futur hereu, són saludats amb reverència per la cort. El semblant de la reina transmet la desconfiança d'algú que sap que rere aquella actitud servil hi ha qui la qüestiona i l'odia. L'apropiació de la perspectiva feminista per legitimar un símbol del poder absolut més reaccionari resulta especialment enutjosa en una sèrie amb cap vocació d'aprofundir en el context històric que representa. Més pròxima a Els Bridgerton que a l'autoconsciència del film de Coppola, aquesta Maria Antonieta funciona millor quan aparca la suposada perspectiva de gènere i s'entrega a la pràctica d'un entreteniment versallesc de luxe, amb les seves intrigues de palau, les seves frivolitats caríssimes i els seus escàndols cortesans.