Què porta algú a fer-se passar per víctima d'una tragèdia?

El novembre del 2016, la revista Paris Match va publicar un reportatge sobre els supervivents de l'atemptat terrorista al Bataclan, que havia tingut lloc just un any abans. L'encapçalava una foto de diferents membres d'una associació de víctimes, Life for Paris. Al bell mig del grup, la Florence, sobre qui el peu de foto matisava "en representació del seu millor amic, encara hospitalitzat". El febrer del 2018 la policia va arrestar la Florence després que Life for Paris, l'associació en què va estar plenament implicada, la denunciés per mentir. Havien descobert que el seu presumpte amic víctima de l'atac no existia. I aquesta no havia sigut l'única falsedat. El cas de Flo Kitty, com es feia dir la dona, inspira La confidente, la primera producció francesa de Max, que parteix de La mythomane du Bataclan, el llibre d'investigació sobre l'assumpte del periodista Alexandre Kauffmann.

La minisèrie segueix Chris Blandin, una dona sense massa sort a la vida que la nit dels atemptats passeja per la zona i esdevé testimoni de les tasques de rescat. La protagonista comença a compartir la seva experiència a les xarxes i se sent reconfortada pel fet de formar part d'una comunitat. No tarda a fer veure que té un amic hospitalitzat i s'implica en una associació de víctimes.

Què porta una persona a fer-se passar per víctima d'una tragèdia? El cas que inspira La confidente recorda inevitablement el d'Enric Marco, que va ser president de l'Amical de Mauthausen tot presentant-se com a antic presoner del camp de concentració nazi de Flossenbürg. L'any 2009 els cineastes Santiago Fillol i Lucas Vermal van firmar l'esplèndida Ich bin Enric Marco, en què seguien el protagonista mentre recorria els espais de memòria del seu passat real. En lloc d'incidir en la seva impostura ja descoberta, el documental donava pistes per entendre algú com Marco, que s'havia sentit damnificat "de segona" de la guerra i va decidir adoptar la identitat de les úniques víctimes que, al seu parer, rebien atenció. Alhora, el fet de no haver passat pel trauma d'un camp d'extermini explica que pogués desplegar un relat més desinhibit al respecte.

Com queda clar al llarg de La confidente, la protagonista tampoc no és la típica estafadora que apareix en aquests escenaris per rascar diners d'ajudes o subvencions. Ella no va darrere (només) del profit econòmic, sinó que busca un tipus de satisfacció més íntima, que té a veure amb un assoliment emocional, amb sentir-se integrada en un grup i reconeguda per la feina que hi realitza. La confidente aprofundeix així en el rerefons psicològic de la Cris, alhora que detalla el complex entramat de mentides que sostenen la seva farsa. La sèrie no condemna aquesta mitòmana sinó que ens situa en el territori més incòmode d'entendre-la mentre contemples la dimensió de la seva estafa.

En alguns moments resulta pertorbador observar el comportament fals del personatge, tan extravertit entre un grup de gent a qui costa parlar de la seva experiència traumàtica. Però també dol la desesperació de la protagonista per ser acceptada. Bona part del mèrit d'atorgar complexitat a la Chris correspon a Laure Calamy, una de les millors actrius del cinema francès contemporani. Tot i que La confidente se centri sobretot a perfilar la figura d'una mitòmana, també explica el funcionament des de dins d'una associació de supervivents, i les motxilles que arrosseguen, des de qui necessita distanciar-se de tot plegat per tirar endavant fins qui s'hi implica a fons sense parlar mai del que va passar.