'Pluto', una sèrie on els robots són millors que nosaltres

El nou anime original de Netflix entronca amb el primer superheroi de la història del manga amb ressò internacional, l'Astro Boy d'Osamu Tezuka. Pluto adapta el còmic homònim de Naoki Urasawa, publicat entre 2003 i 2009, i inspirat en una de les històries originals d'aquest jove androide. Com a Astro Boy, a Pluto també ens trobem amb un univers en què conviuen humans i robots d'intel·ligència molt avançada que segueixen un codi de comportament similar al de les lleis de la robòtica d'Isaac Asimov. No ataquen mai les persones tot i que sí que poden enfrontar-se a altres robots malèfics. Un altre tret que els diferencia dels humans és que la seva memòria artificial, a diferència de la nostra, no s'esvaeix amb el temps. No obliden mai els records dolorosos, com tampoc els bonics.

La sèrie arrenca com un thriller procedimental en què seguim les investigacions d'en Gesicht, un robot policia de l'Europol d'aparença totalment humana, per descobrir qui hi ha darrere d'una sèrie d'assassinats. Les víctimes apareixen coronades totes per unes banyes i tenen en comú trobar-se entre els robots més capacitats del planeta o, en el cas dels humans, ser defensors dels drets de les màquines. Al llarg de vuit episodis, Pluto ens va presentant els altres protagonistes que poden acabar sent aniquilats pel misteriós homicida alhora que aprofundeix en el context que uneix morts i criminal, una guerra devastadora que va tenir lloc a Pèrsia amb l'excusa que el dictador del país hi amagava robots de destrucció massiva.

El rerefons existencial i melancòlic

Més enllà de l'estructura de misteri criminal, Pluto aprofundeix en els primers episodis en la personalitat dels seus personatges robòtics, tots ells figures que d'una manera o una altra han renunciat des del lliure albir a certs posicionaments hostils per abraçar opcions de vida positives, des de l'amor a la natura de Montblanc al pacifisme militant d'Epsilon, passant pel do per apaivagar l'agressivitat de l'humà per a qui treballa de North No. 2 i les ganes del campió Brand de dur a terme una vida familiar humil i feliç. A Pluto, els robots d'intel·ligència avançada prenen decisions que els fan més bones "persones" i alhora reflexionen sobre la seva pròpia condició emocional. El rerefons existencial i melancòlic dels androides per sobre dels humans recorda inevitablement el de Blade Runner. Però aquí, com mana en l'anime, hi ha més càrrega melodramàtica i els arcs dels personatges tendeixen a un més gran enrevessament.

El posicionament ideològic de la sèrie connecta també amb l'Astro Boy original. L'obsessió per predicar la convivència entre éssers de naturalesa diferent, els robots "veterans de guerra" convertits en models de bondat i el discurs antiodi són herència de la generació de Tetsuka, que va engendrar un profund compromís antibèl·lic després de la Segona Guerra Mundial i les massacres d'Hiroshima i Nagasaki. Aquí el context geopolític s'actualitza a un panorama que no perd vigència, la intromissió interessada dels Estats Units al polvorí de l'Orient Mitjà. En els episodis finals, quan Atom (nom original d'Astro Boy) agafa finalment el protagonisme principal, la sèrie deriva més cap a l'acció d'enfrontament entre robots superpoderosos amb clima apocalíptic de fons, habitual també en altres animacions japoneses com Neon Genesis Evangelion. Pluto és un bon compendi per entendre les influències i connexions passades i presents de tota una tradició de l'anime.