Com Paul Newman i Joanne Woodward van transformar la imatge de l'estrella de cinema

Què diferencia Las últimas estrellas de Hollywood d'altres docusèries que ens endinsen en la vida i obra d'actors i actrius claus de la història del cinema? Hi ha la dimensió mítica dels protagonistes, Paul Newman i Joanne Woodward, que van sumar al seu carisma per separat el fet de convertir-se en la parella ideal del Hollywood postclàssic. Però el documental en sis episodis creat per Ethan Hawke aporta a més a més una aproximació d'allò més adient a aquest matrimoni que van compartir mig segle de vida i van fer 16 pel·lícules plegats.

També ell actor de referència, director puntual de pel·lícules independents (com Paul Newman) i estrella que va formar una parella glamurosa, molt més efímera, amb una altra actriu, Uma Thurman, Ethan Hawke planteja la seva mirada a Newman i Woodward des d'una perspectiva propera, alhora personal, professional i generacional. A la docusèrie, combina els testimonis indirectes de la carrera dels protagonistes, a través de les recreacions de les entrevistes que havia dut a terme el mateix Paul Newman amb col·legues i amics, amb les aportacions directes de filles i nets. Així, Hawke aconsegueix endinsar-se en la intimitat de la parella des d'una faceta més familiar que no pas periodística.

S'aborden els aspectes foscos del matrimoni, des de l'alcoholisme de Newman i la mort del seu fill gran a les frustracions de Woodward per les dificultats com a dona per conciliar vida privada i carrera. Però en fer-ho en bona part de la mà de les filles, el to no resulta en cap cas sensacionalista, sinó simplement humà. Conèixer les complicacions que va afrontar la parella acaba reforçant l'admiració que els professem, molt més que si s'hagués alimentat la imatge de matrimoni perfecte sense esquerdes.

Una docusèrie d'estètica 'zoom'

Bona part del procés de creació de la sèrie es va dur a terme durant el confinament i Ethan Hawke incorpora aquestes circumstàncies en el resultat final. El fil conductor de la docusèrie el formen les seves converses via videoconferència amb col·laboradors, col·legues i familiars per anar discutint els diferents temes que plantegen la vida i carrera de Newman i Woodward. L'estètica zoom, el fet de veure actors i actrius amb l'aspecte desmanegat propi de l'era pandèmica, contribueix a aquesta perspectiva més propera a l'hora d'abordar els protagonistes. I encaixa amb un altre aspecte determinant de la parella d'intèrprets, la seva contribució a fer més terrenal la figura de l'estrella de cinema.

Així, a Las últimas estrellas de Hollywood, l'star system dels anys noranta (a més de Hawke, tenim George Clooney posant veu a Newman i Laura Linney prestant la seva a Woodward, entre d'altres) rellegeix l'star system dels seixanta. I la docusèrie permet aprofundir en les mutacions en la figura d'estrella, sobretot masculina, que va suposar aquesta fornada d'intèrprets vinculada a l'Actors Studio. En els seus primers papers, Paul Newman encarnava l'objecte del desig explícit d'alguna dona, un canvi de tornes respecte a la divisió sexual típica del cinema de Hollywood, on els homes eren els únics que mostraven anhel sexual i les dones quedaven reduïdes a complaure la mirada masculina. L'actor també va contribuir a fixar la imatge de jove rebel fora del sistema que triomfava aleshores. A la docusèrie, Paul Schrader, guionista de Taxi Driver i potser la persona amb més autoritat per parlar d'aquest tema, qualifica la interpretació de Newman a Hud (1963) com la "més important de la història del cinema nord-americà" per com converteix un personatge que ni tan sols pretén caure bé en un outsider carismàtic. Pocs anys abans, Newman i Woodward van coincidir a la gran pantalla per primer cop a El llarg i càlid estiu (1958), i s'accentuava una altra virtut: l'atracció entre els protagonistes ja no és subtil o soterrada, sinó que amara cada fotograma de suor i magnetisme animal. La parella va aconseguir que el seu desig sexual es palpés a la pantalla.